Els vells
Dos obrers grans que la fàbrica acomiada per l'edat, i només un dels dos té família que el pugui mantenir. L'Enciclopèdia hi veu la «denúncia d'una de les injustícies socials més greus d'aquell moment».
Dramaturg de Sant Andreu de Palomar, una de les veus del teatre modernista. Influït per Ibsen i cofundador del Teatre Independent, va triomfar al Romea amb un teatre d'idees de to social, amb obres com El cor del poble, Els vells o Les garses. Als darrers anys va conrear sobretot la comèdia de costums. El seu enterrament va ser una manifestació popular.

Dos obrers grans que la fàbrica acomiada per l'edat, i només un dels dos té família que el pugui mantenir. L'Enciclopèdia hi veu la «denúncia d'una de les injustícies socials més greus d'aquell moment».
Remordiment!
Sortint de l'ou
L'esclau del vici
Fructidor
El cor del poble
Cor endins
Foc nou
Flors de cingle
Cendres d'amor
El titellaire
Els conscients
Els emigrants
Els invencibles
Els primers freds
En Joan dels Miracles
Flor tardana
Foc follet
Gelosia
Joventut
L'alegria del sol
L'alosa
L'argolla
L'escurçó
L'home de la palla
La cançó nova
La cegueta de la costa
La colla d'en Pep Mata
La comedianta
La fal·lera de l'amor
La festa dels ocells
La formiga
La llar apagada
La mare eterna
La nit
La noia maca
La nostra parla
La reina del cor
La resclosa
La senyora Marieta
Les flors de maig
Les garses
Lladres
Via Crucis
El vell carrilaire
Gira-sol
Obres completes d'Ignasi Iglesias
Enric Morera. Estudi biogràfic
Ofrenes
Segons l’AELC, Ignasi Iglésias es va consagrar quan va estrenar al Teatre Romea obres d’èxit com La resclosa (1899), Cendres d’amor (1900) i El cor del poble (1902). L’Enciclopèdia agrupa El cor del poble, Els vells (1903) i Les garses (1905), entre d’altres, sota l’etiqueta de «teatre d’idees», i l’AELC destaca aquestes dues últimes com a obres «relacionades amb el món obrer». Algunes es van traduir i representar fora: Les garses, per exemple, va tenir bona acollida a París. Per a l’AELC és «un dels autors cabdals per entendre el teatre del Modernisme».
Les seves idees les havia exposat a Lo Teatre Regional, en una sèrie d’articles titulada «L’evolució teatral»: segons l’Enciclopèdia, hi demanava que el teatre català es fixés en el naturalisme europeu i en autors com Zola, Tolstoi o Ibsen, en lloc del model romàntic i costumista. L’AELC situa a L’argolla (1894) el primer intent de drama ibsenià; l’obra va fer escàndol pels temes que tocava i el va acostar al grup de L’Avenç. El 1896 va fundar el Teatre Independent amb Jaume Brossa i Pere Coromines, i s’hi va representar Espectres. Amb Fructidor (1897), diu l’Enciclopèdia, la seva obra va conformar «un nou model dramàtic».
Els primers escenaris havien estat d’aficionats. A Lleida, on la família s’havia traslladat perquè hi havien destinat el pare, ferroviari, un grup que ell mateix havia fundat li va estrenar el 1886 La fuerza del orgullo, en castellà. De nou a Sant Andreu de Palomar, on havia nascut el 19 d’agost de 1871, va compaginar la pintura i la feina d’escenògraf al taller de Fèlix Urgellés amb peces, sobretot en vers, per als grups de teatre del barri. L’AELC situa el pas a la professió a final del 1893, quan una companyia professional va estrenar L’escurçó.
El 1909 va entrar com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona, elegit a les llistes de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i el 1911 va ser entre els qui van posar en marxa el Sindicat d’Autors Dramàtics. A partir del 1911, diu l’AELC, la seva activitat teatral va minvar; la mateixa font parla d’una crisi literària i estètica que els plantejaments del Noucentisme van agreujar. Els emigrants (1916) va fracassar, i les obres que va estrenar després, com La fal·lera de l’amor (1921), ja són comèdies de costums. L’últim èxit va ser La llar apagada (1926), que li va estrenar Enric Borràs. Va morir a Barcelona el 9 d’octubre de 1928, i el seu enterrament va ser una manifestació popular.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1860 i el 1879.