Alexandre Cirici

Qui era Alexandre Cirici

Les idees d’Alexandre Cirici solien passar per la premsa abans d’arribar als llibres, i la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) explica que va ser en la crítica d’art on va anar construint el seu mètode. Dels articles que va escriure a Serra d’Or a partir del 1960, l’enciclopèdia diu que van acabar fent d’«instrument de canonització d’unes determinades actituds i valors estètics». Entre els llibres, hi ha obres de divulgació com L’arquitectura catalana (1955), L’escultura catalana (1957), La pintura catalana (1959), Ceràmica catalana (1977) i els dos volums de L’art gòtic català (1979); assaigs com Art i societat (1964), on la GEC hi veu la petja d’Arnold Hauser, Herbert Read i Pierre Francastel; i monografies sobre Antoni Tàpies (Tàpies, testimoni del silenci, 1970) i sobre Joan Miró (Miró llegit, 1971, i Miró mirall, 1977). L’art català contemporani (1970) li va valer el 1971 la Lletra d’Or i el Crítica Serra d’Or d’assaig, i Miró llegit va guanyar aquest mateix Crítica Serra d’Or l’any següent. Les eines teòriques van canviar amb els anys. A la maduresa defensava una metodologia «de base sociologicodialèctica»; als anys seixanta i setanta havia llegit l’art des de la semiòtica, guiat sobretot per italians del Grup 63 com Umberto Eco i Gillo Dorfles i, més tard, per francesos com Roland Barthes; i fins a final dels cinquanta havia treballat dins la tradició de Josep Pijoan. També va publicar la guia Barcelona, pam a pam (1971), que segons l’enciclopèdia va tenir «una gran difusió», i, entre el 1972 i el 1977, les memòries: Nen, no t’enfilis, El temps barrat, premi Josep Pla, A cor batent i Les hores clares, a les quals la GEC reconeix «un gran interès històric i testimonial».

La Universitat de Barcelona, on feia classes des del 1970, li va donar el 1981 la càtedra d’història general de l’art. Hi havia ensenyat sociologia de l’art i, a partir del 1973, semiòtica visual, una matèria que hi va introduir ell. També havia estat professor en escoles de disseny: a Elisava, del 1960 al 1966, i a Eina, que va contribuir a fundar el 1967 i on va ensenyar fins al 1972. La GEC el defineix també com a «activista cultural», i les iniciatives que hi relaciona són moltes: la Societat Catalana d’Estudis d’Art (1945), l’Escola d’Art i l’Agrupació de Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives (1959) o el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (1960), que només va funcionar tres anys, tots sota la seva direcció. Professionalment es dedicava a la publicitat: el 1951 va fundar l’empresa Zen, i hi va treballar, segons l’enciclopèdia, «pràcticament fins els darrers anys de la seva vida». Havia nascut a Barcelona el 1914. La Guerra Civil el va treure de l’Escola d’Arquitectura, on havia entrat el 1935, i el va portar al front d’Aragó, on va fer de topògraf. Després de l’exili, a Montpeller i uns mesos a París, el 1941 va tornar a Barcelona, on el 1955 va obtenir la llicenciatura en història i el 1971, el doctorat. El 1977 va ser elegit senador per l’Entesa, i el 1979 i el 1982 va renovar l’escó en candidatures socialistes. El 1978 l’Associació Internacional de Crítics d’Art el va fer president. Va morir a Barcelona el 1983.