Guillem-Jordi Graells

Qui és Guillem-Jordi Graells

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) presenta Guillem-Jordi Graells com un home de teatre «en gairebé totes les facetes», de l’escriptura i la traducció a la direcció, la producció o la història, i diu que la varietat d’estils i de registres fa que la seva obra «sigui considerada eclèctica». Com a autor, la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) diu que es va donar a conèixer amb La setmana tràgica (1975), feta amb Lluís Pascual, una peça de teatre document de tema històric català, mentre que la biografia de l’AELC dona com la seva primera obra Onze de setembre, de l’època de la companyia Teatre de l’Escorpí, que va crear amb Josep Montanyès i Fabià Puigserver. Onze de setembre la va codirigir el 1976, segons la GEC, i la biografia en recorda la representació a les Cotxeres de Sants el 1977. Més tard, l’enciclopèdia hi compta dues obres «de crítica generacional», Damunt l’herba, estrenada el 1986, i Titànic 92, estrenada el 1988; d’aquesta segona, Joan Casas, en una crítica que reprodueix l’AELC, escrivia que els personatges de Damunt l’herba s’hi tornaven a trobar i «s’enfilen al carro del yuppisme cultural en clau de farsa esparracada». Entre els muntatges que va dirigir o codirigir, la GEC en destaca un del 1976, el de Quiriquibú, de Joan Brossa, que diu que va causar «un gran impacte», i n’enumera molts altres, com L’auca del senyor Esteve (1984), La dama enamorada (2001), de Puig i Ferreter, o El pati (2002), a partir de textos d’Emili Vilanova. Com a traductor, l’AELC li compta al català obres d’Ibsen, Strindberg i Txèkhov, de Labiche i Musset, i de Dario Fo, Edward Bond, Stephen Sondheim o Alessandro Baricco; algunes, com La nit de les tríbades i Abraham i Samuel, les va estrenar el Teatre Lliure en els anys en què ell en dirigia la cooperativa, del 1977 al 1980. La GEC diu que hi va tornar com a director, en col·laboració, el 1998-2000.

El llibre que Graells i Pi de Cabanyes van publicar el 1971, La generació literària dels 70, recollia entrevistes a vint-i-cinc escriptors joves. La censura el va segrestar al cap de pocs dies, però, segons la biografia de l’AELC, va acabar donant nom a la generació d’escriptors que llavors començava, i la GEC hi veu «el tret de sortida de tot un moviment generacional». Dos anys després es va llicenciar en filologia catalana a l’Autònoma de Barcelona amb una tesina dedicada a Joan Puig i Ferreter, de qui molt més tard va editar el Teatre complet (7 vols., 2001-03); també va tenir cura de les Obres completes de Maria Aurèlia Capmany (6 vols., 1993-2000). L’Institut del Teatre, on va entrar de professor el 1973 i on va treure el títol d’art dramàtic, el va tenir de cap d’estudis i després de sotsdirector fins al 1988, i a aquesta institució va dedicar L’Institut del Teatre (1913-1988): història gràfica (1990). Per a la televisió va escriure guions com el de Qui? (1990, amb J. Fuster), i per al cinema, el de La febre d’or (1993), de G. Herralde. També va fer crítica teatral. A la junta de l’AELC hi va passar per diversos càrrecs abans de ser-ne president del 2007 al 2015, i l’associació el va nomenar soci d’honor. Va néixer a Terrassa.