Oriol Pi de Cabanyes

Qui és Oriol Pi de Cabanyes

La Gran Enciclopèdia Catalana fa acabar el 1978 la primera etapa creativa d’Oriol Pi de Cabanyes, amb les narracions de Novenari d’ànimes, «de tall més tradicional» que les novel·les anteriors. Aquella etapa havia començat amb un premi: Oferiu flors als rebels que fracassaren va guanyar el Prudenci Bertrana el 1972 i, publicada l’any següent, el Crítica Serra d’Or de novel·la del 1974. Per a l’Enciclopèdia, la novel·la «reflectia les formes de vida d’una nova joventut», i la biografia de l’AELC en dona una tirada de dotze mil exemplars. Les dues que la van seguir van quedar finalistes de premis: També les formigues, Dylan, algun dia ploraran de solitud (1975), del Josep Pla del 1975, i Esquinçalls d’una bandera (1977), del Sant Jordi del 1976. La GEC hi veu una narrativa que s’acosta als referents moderns i a «l’experimentació i la investigació formal». Ja abans de la primera novel·la, el 1971, havia firmat amb Guillem-Jordi Graells La generació literària dels 70, un llibre en què entrevistaven vint-i-cinc escriptors catalans i que, diu l’Enciclopèdia, «certificava el naixement d’una nova generació literària». I amb disset anys, segons l’AELC, havia guanyat la primera convocatòria de la «Crida als escriptors joves» de Serra d’Or amb un reportatge sobre les trobades de la comunitat ecumènica de Taizé, on havia anat el 1967.

Segons la GEC, quan es tancava aquella etapa començava «una obra assagística amb interessos diversos». Del 1978 és l’antologia Què va dir Andreu Nin?; sobre el segle XIX va publicar La Renaixença i Apunts d’història de la Renaixença (1984), i Repensar Catalunya (1989) havia rebut el premi Josep Vallverdú d’assaig del 1988. Com a biògraf, la GEC li registra, entre altres, Retrat d’Alexandre de Cabanyes (2000), L’univers Pla-Narbona (2001), Gaudí, una cosmogonia (2002), Roca Sastre, una vindicació del realisme (2004), Passió i mort de Joaquim Mir (2004), Enric-C. Ricart i el noucentisme (2007), Foc secret de Josep Palau i Fabre (2017) i Alexandre de Cabanyes (1877-1972): l’últim modernista (2018). De les seves col·laboracions a Serra d’Or, a l’Avui i, sobretot, a La Vanguardia, centrades en bona part en autors contemporanis, segons l’AELC, en van sortir tres reculls de glosses: Glossari d’escriptors catalans del segle XX (2003), A punta d’espasa (2005) i Pedra sobre pedra (2007). La seva obra memorialística la formen el dietari Llibre d’hores (1975-78) (1980) i Pel bell nord glaçat (1995), un llibre de viatges guardonat amb el premi Sant Joan. Més recentment, Editorial Pòrtic li va publicar Estels que encara fan llum (2021); Afers, L’au de Minerva (2022), i Stonberg, Haikus i altres poemes (2025).

La Institució de les Lletres Catalanes la va dirigir des que es va crear, del 1987 al 1996, segons la GEC, i el 2000 va passar a dirigir el Consorci Català de Promoció Exterior de la Cultura. Segons l’AELC, també va dirigir el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i el gabinet del conseller de Cultura. A l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va ser vocal de la junta del 1978 al 1980, i en els anys de les primeres novel·les feia classes en escoles com Sadako o Aula i al COU Jaume Bofill.