Isidre Grau

Qui és Isidre Grau

Amb Els colors de l’aigua, premi Sant Jordi del 1985, Isidre Grau va obrir un cicle de cinc novel·les sobre la família Benavent, que l’Enciclopèdia Catalana acosta al model del roman-fleuve. Els Benavent viuen a Vinyes de Savall, una ciutat que no existeix i que la mateixa font identifica, amb un «probablement», amb Cerdanyola del Vallès, i el cicle volia novel·lar «la transformació socioeconòmica del Vallès Occidental», del camp dels anys trenta a la indústria. El primer volum va sortir el 1986, i el cicle el completen La nit vermella (1989), Groc d’Índia (2004), El punt blanc de l’horitzó (2006) i El balancí negre (2001), que havia guanyat el premi Ciutat de Palma el 2000. Fora del cicle, La vida escrita (1996) va quedar finalista del premi Carlemany, segons el pòrtic de l’AELC, i l’Enciclopèdia la resumeix com una «història de recerca de la identitat de dos bessons»; Zàping (1998) és, per a la mateixa font, una novel·la «en clau d’humor». El pòrtic, fet amb documentació de l’autor, hi afegeix La ciutat dels solitaris (2017). Segons el catàleg de la Biblioteca de Catalunya, Trípode li va publicar Un dissabte de primavera (2020) i Setanta-tres dies amb el pare (2021), aquest amb pròleg de Maria Barbal, i La Campana, Aquell estiu enmig del temps, el maig del 2026.

Grau es va donar a conèixer com a narrador el 1979, amb Fugida en gris, premi Ciutat d’Olot. Alens d’amor i de recança (1983) havia guanyat el Xúquer el 1982, i Vent de memòria (1985), el Ciutat de Palma del 1984. També va publicar reculls de contes, com Del temps del joc al joc del temps (1984) i En última instància (1993). Era pèrit químic i va treballar a la indústria química; el pòrtic de l’AELC fixa en el 1975 l’any a partir del qual la literatura va ser la seva dedicació habitual, i en el text que va escriure per a lletrA explica que aquell any es va posar a escriure novel·la i que durant tres anys en va aprendre l’ofici pel seu compte. En aquell mateix text recorda el col·lectiu Ofèlia Dracs, al qual va pertànyer, com un estímul per provar gèneres diferents, i situa el 1994 l’encàrrec d’ensenyar a escriure. Segons l’Enciclopèdia, l’Escola d’Humanitats de l’Ateneu Barcelonès el va tenir com a professor de Tècniques d’Escriptura. Durant tres anys i mig va escriure cada setmana al suplement cultural de l’Avui, i sobre l’ofici va publicar l’estudi L’arquitectura del conte (2001) i l’assaig La maleta de l’escriptor (2005). Va néixer a Sabadell el 1945.