Poeta, novel·lista, dietarista i crític barceloní. Va començar a publicar poesia en castellà, com un dels novísimos, i el 1970, amb Els miralls, va passar al català, on té llibres com L'espai desert, El vendaval o El castell de la puresa, dos dietaris i la novel·la Fortuny (1983). El 1981 va ser nomenat director literari de Seix Barral, i és membre de la Real Academia Española.
Premi Ramon Llull, entre d'altres. És una novel·la que no avança per l'argument: trenta-sis proses breus, repartides entre Viena, Venècia, Nova York i Barcelona, que giren entorn dels dos pintors Fortuny, pare i fill, amb poca acció i molta descripció.
Els miralls
Foc cec
El vendaval
Mascarada
El diamant dins l'aigua
La llum
La poesia de J.V. Foix
Max Ernst o la dissolució de la identitat
Miró, colpir sense nafrar
Les arrels de Miró
Dietari 1979-1980
Segon dietari 1980-1982
L'obrador del poema
Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) ha escrit poesia en dues llengües. En castellà es va donar a conèixer molt jove, amb Vicente Aleixandre i Octavio Paz com a influències: Arde el mar va obtenir el Premio Nacional de poesia del 1966, i ell era un dels més joves dels novísimos, el nom que Josep M. Castellet va donar al grup amb Nueve novísimos poetas españoles (1970). Aquell mateix 1970 va publicar el primer llibre de poemes en català, Els miralls. Entre el 2006 i el 2013 va tornar a publicar en castellà, i el 2014 va reprendre el català amb El castell de la puresa, al qual va seguir Marinejant (2016).
L’Enciclopèdia Catalana considera que en català ha construït un món propi, «de vegades difícil», on recull trets d’Ausiàs March, del simbolisme i el postsimbolisme i de l’avantguarda de Pound i de J. V. Foix. Hi pertanyen Hora foscant (1972), Foc cec (1973) i L’espai desert (1977), Lletra d’Or, un poema autònom en deu seccions que la mateixa font acosta a T. S. Eliot; el 1981 va aplegar aquests llibres a Mirall, espai, aparicions. Després d’un silenci poètic que l’AELC qualifica de llarg, El vendaval (1988) va guanyar el Ciutat de Barcelona, el Nacional de literatura i el Crítica Serra d’Or. En van seguir La llum (1990), Mascarada (1996), que l’AELC descriu com un poema llarg i sense puntuació amb París com a rerefons, i El diamant dins l’aigua (2001).
En prosa, el Dietari 1979-1980 i el Segon dietari 1980-1982 van néixer dels articles que publicava a El Correo Catalán, i hi escriu tant de crítica del poder i de política com de poesia o de cinema. L’AELC els presenta com a cabdals en el dietarisme català contemporani, i el segon va obtenir el premi Crítica Serra d’Or. La novel·la Fortuny (1983) va guanyar el Ramon Llull, el Joan Crexells, el premi de la Crítica de narrativa catalana i el Crítica Serra d’Or de prosa, i L’agent provocador (1998) és un relat autobiogràfic. Abans de començar la seva carrera d’escriptor ja feia crítica de cinema a Film Ideal, i ha dedicat assaigs a Foix, Miró, Tàpies o Max Ernst. Ha traduït al castellà Ausiàs March, Brossa, Ferrater o Rodoreda, i al català Flaubert, Stendhal o Voltaire.
A la Universitat de Barcelona va estudiar les carreres de dret i de filosofia i lletres. El 1970 va entrar a l’editorial Seix Barral, que el 1981 el va nomenar director literari. El 1985 va ingressar a la Real Academia Española, amb un discurs sobre Vicente Aleixandre, i el 1998 va entrar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Té, entre altres distincions, la Creu de Sant Jordi (1989), el Premio Nacional de las Letras Españolas (1998) i el premi Octavio Paz (2006).
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1945 i el 1969.
