Àlvar Valls

Qui és Àlvar Valls

Entre l’infern i la glòria (2020), d’Àlvar Valls, és per a la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) una biografia de Jacint Verdaguer «extensament documentada durant anys de recerca», i va guanyar el premi Crexells 2020. Edicions de 1984, que el va publicar, en diu novel·la i en situa el nucli als últims dies del poeta, el 1902, a la Vil·la Joana de Vallvidrera, amb episodis anteriors de la seva vida com els Jocs Florals o l’Exposició Universal del 1888. Valls ja s’havia ocupat de Verdaguer el 2003, amb El Pirineu de Verdaguer. Els noms de lloc en el poema «Canigó», un «inventari toponímic», segons la GEC, que va obtenir el premi Josep Palmés. Un any abans de la biografia havia publicat El dinovè protocol (2019), que l’Enciclopèdia defineix com «una novel·la ucrònica sobre el procés d’independència de Catalunya». La GEC destaca el «polifacetisme» de la seva obra, que va començar amb poesia: El carro de la brossa, premi Amadeu Oller del 1968, es va publicar el 1969, i hi van seguir Crit (1980), un recull «de tema social i reivindicatiu», i Mester d’isard (2003). De narració juvenil, la GEC li compta tres títols entre el 1979 i el 1981, com Negretxo. Memòries d’un gos (1981), i el 2008 va publicar Bèsties i vides, amb el subtítol 60 radiografies del regne animal.

Del 1998 al 2007 va ser corrector titular de l’Oficina de Correcció i Assessorament Lingüístic de l’Institut d’Estudis Catalans. Segons la GEC, havia començat a fer de corrector editorial de textos en català als anys en què ensenyava català per a adults a Òmnium Cultural, entre el 1967 i el 1974, i va exercir aquesta feina professionalment. En periodisme, va ser redactor de Tele-estel del 1966 al 1970 i secretari de redacció de Serra d’Or del 1970 al 1976. A Andorra, on es va establir, va ser el primer director del diari gratuït Més Andorra, que va sortir del 2005 al 2011, i abans havia estat redactor en cap del Diari d’Andorra (1991-1993), director de la revista Actual i fundador de La Revista d’Andorra i Pirineu; del 1997 al 2003 va ser corresponsal d’El Temps al Principat, i el 1997 va rebre el premi Pirene de periodisme interpirinenc. La GEC també recull la seva feina de recerca i documentació sobre Andorra, amb títols com Llegendes d’Andorra (2010), l’assaig Andorra entre l’anacronisme i la modernitat (2010) o el Diccionari enciclopèdic d’Andorra, que considera «la primera obra d’aquestes característiques sobre el Principat». Com a traductor, segons l’Enciclopèdia, va ser «extraordinàriament prolífic» entre el 1980 i el 1998, amb més de seixanta títols d’autors com Alberto Moravia, Daniel Pennac o Gianni Rodari, i el 1992 va traduir els diàlegs i les cançons de Cabaret per al muntatge de Jérôme Savary. El 2014 va publicar les memòries Al cap dels anys.