Josep Santesmases

Qui és Josep Santesmases

Josep Santesmases va guanyar el 2017 el premi de narrativa memorialística Ciutat de Benicarló amb un dietari, Els paisatges trobats, publicat per Onada. Les pàgines que li dedica l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, fetes amb documentació del mateix autor, compten com a dietari un altre llibre seu a la mateixa editorial, Servir a què?, «una reflexió crítica sobre el desaparegut servei militar obligatori» que parteix de les cartes escrites durant la mili a les Canàries. La seva poesia va començar el 2011 amb El món des de l’agut; Entre el cel i la terra (2013) va sortir amb il·lustracions de diversos artistes i, amb les seves obres, es va convertir en una exposició que va recórrer una vintena de poblacions; després van venir Gramàtiques de tardor (2015) i, el 2025, Com si no tinguéssim cel, que l’AELC descriu com «una reflexió sobre el poder i la guerra». El 2021 la Casa de les Lletres i l’Escola de Lletres de Tarragona li van dedicar una sessió del cicle «Veus de poeta», presentada per Magí Sunyer. En narrativa va publicar un recull de contes al voltant de la calçotada, Ai fill, que no et regalimi la salsa! (2013), i el 2024, també a Onada, va provar la ciència-ficció amb Monverd, el primer planeta.

A Vila-rodona, el seu poble, i al riu Gaià, segons l’AELC, hi va dedicar estudis d’història des de començament dels anys vuitanta: El segle XIX a Vila-rodona (1984), El Cooperativisme agrari a Vila-rodona (1893-1939) (1996) o Estructures i dinàmiques locals a la segona meitat del segle XVIII: El cas de Vila-rodona (2017). El 2008 va publicar Viatge literari per la vall del Gaià. Les terres altes, que recorre l’alt Gaià amb textos d’una seixantena d’autors, i més endavant les biografies Més enllà de la teva mort (2021) i Pau Robert i Rabadà (2022). L’AELC xifra per sobre dels vuit-cents els articles d’opinió que va signar des del 1986, a El Pati, El Punt i El Punt Avui, entre altres mitjans, i a partir del 2020 a El Vallenc, on escrivia cada setmana; en va aplegar una part a Riu avall (2002), Quarts i hores I (2012) i El temps viscut (2021).

La mateixa associació recull els seus càrrecs en entitats d’estudis locals. Va presidir l’Institut d’Estudis Vallencs del 1991 al 1998 i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana del 2000 al 2024, i del 2003 al 2024 també va ser vicepresident segon de l’Institut Ramon Muntaner; entre el 2016 i el 2022 va presidir el Centre d’Estudis del Gaià, del qual era membre fundador. Va codirigir les revistes Plecs d’Història Local i La Resclosa. A Vila-rodona, del 1974 al 1995, va formar part de l’equip del Museu de la Vila, i entre el 1989 i el 1993 va dirigir la revista local Caliu. L’AELC el va fer soci d’honor.