Màrius Serra

Qui és Màrius Serra

Des del 1990 els mots encreuats catalans de La Vanguardia són obra seva, i un any abans ja havia creat Més, la primera revista catalana de jocs de paraules. Màrius Serra va néixer a Barcelona l’1 de maig de 1963 i ha fet de l’enigmística, que ell mateix defineix, segons l’AELC, com «l’art de jugar amb els codis de signes», una feina paral·lela a la literatura: una secció setmanal a l’Avui, una de diària al Bon Dia de TV3, des del 2006, l’espai «Enigmàrius» a El matí de Catalunya Ràdio i la conducció, del 2003 al 2005, del programa de llibres Alexandria al Canal 33. El 1991 va publicar un Manual d’enigmística i és el primer estranger que forma part d’Oplepo, un grup d’escriptors italians.

Per part de mare, la família ve de Vilanova i la Geltrú, i de petit anava sovint al Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués, que portava un cosí germà de la mare. La carpa Juanita que s’hi exhibeix, capaç de menjar amb cullera i beure amb porró, va anar a parar a Mon oncle, premi a la Creació de la Fundació Enciclopèdia Catalana; també hi surt un germà de la mare que era monjo cartoixà a Montalegre, a Tiana. L’AELC hi llegeix el tret que recorre tota la seva obra, la línia difusa entre el que ha viscut i el que inventa, i ell ho diu a la seva manera: «l’espai biogràfic és una fal·làcia; perquè hi jugui un altre, hi jugues tu».

Es va llicenciar en filologia anglogermànica el 1987, l’any dels seus dos primers reculls de relats, Amnèsia, premi El Brot de l’editorial Pòrtic, i Línia. Les classes d’anglès que feia a Sarrià li van servir per a la novel·la juvenil Tres és massa, i com a traductor s’ha ocupat de Tom Sharpe, Edmund White o els germans Marx. El 1999 el recull La vida normal va guanyar el premi Ciutat de Barcelona; Verbàlia, el seu compendi de jocs i enigmes verbals, va rebre el Crítica Serra d’Or i la Lletra d’Or, i el 2006 la novel·la Farsa va obtenir el Ramon Llull.

Diversos llibres seus parteixen de vides reals. Quiet (2008) parla de la vida al costat del seu fill discapacitat; Plans de futur, premi Sant Jordi 2012, recrea la del matemàtic Ferran Sunyer, i La dona més pintada (2023) entra en la del pintor Palau Ferré. Ha provat també altres camins: Monocle, un intent de novel·la col·lectiva a través d’internet que després va explicar a De com s’escriu una novel·la; intrigues detectivesques com La novel·la de Sant Jordi (2018), ambientada en el sector editorial, o Fora de joc a Montserrat, i, el 2020, el Tirant lo Blanc sencer traslladat al català modern. Des del 2013 és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.