Jaume Sobrequés

Qui és Jaume Sobrequés

El 2000, Jaume Sobrequés va guanyar el premi Carles Rahola d’assaig amb Antoni Rovira i Virgili. Història i pensament. Anys abans havia dirigit (1976-84) la continuació de la Història nacional de Catalunya del mateix Rovira i Virgili, que la va portar del segle XVII al present, i entre el 1991 i el 2001 va dirigir els vuit volums de la Història de Barcelona d’Enciclopèdia Catalana. La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) remarca que molts dels seus llibres són en coautoria. Entre els que hi consten sense cap coautor, la llista va d’El pacticisme a Catalunya (1982) i Els catalans en els orígens històrics de Califòrnia (1991) a La fi del silenci. La recuperació de la Generalitat i el retorn de Tarradellas (2002), Joan Margarit i Pau. La tràgica fi de l’Edat Mitjana a Catalunya (2006), L’Estatut de la Transició (2010), l’assaig Cap a la llibertat (2013) i Catalunya, un país modern. Quan s’afermà la identitat nacional al segle XV (2019). Va escriure sobre el Futbol Club Barcelona, entre altres llibres als sis volums de la Història del FC Barcelona (1994), i va crear dues editorials: Base, el 1973, amb edicions facsímils d’obres històriques catalanes, i Undarius, el 1976, centrada en la divulgació de la història contemporània de Catalunya.

Entre el 2000 i el 2008, Sobrequés va dirigir el Museu d’Història de Catalunya; el 2009 va ser rector de la Universitat Catalana d’Estiu, i el 2012 el van nomenar director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Abans havia començat el 1969 com a conservador a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona, que va dirigir del 1981 al 1984; després va coordinar el pla de museus de l’Ajuntament (1984-87). Nascut a Girona, es va formar a la Universitat de Barcelona, on va ser professor d’història medieval a partir del 1966 i es va doctorar el 1970, i més tard es va incorporar a l’Autònoma, on la GEC el fa catedràtic d’història de Catalunya. Amb el seu pare, Santiago Sobrequés i Vidal, va signar La guerra civil catalana del segle XV (1973). Del 1993 al 2000 va formar part de la junta directiva del FC Barcelona, i en política va ser senador per Girona, elegit el 1977 i el 1979, i diputat al Parlament de Catalunya entre el 1988 i el 1995. El 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi.