Francesc Pelagi Briz

Qui era Francesc Pelagi Briz

L’Enciclopèdia Catalana considera Cançons de la terra (cinc volums, 1866-1877) el «primer recull de cançons tradicionals catalanes que incloïen sistemàticament les melodies». Per a la mateixa font, tant aquest treball de folklorista, com el d’Endevinalles populars catalanes (1882), com la seva feina d’editor de textos medievals eren activitats de divulgació mogudes sobretot pel patriotisme. Com a editor, Francesc Pelagi Briz va publicar les Obres d’Ausiàs Marc (1864), Lo llibre de les dones de Jaume Roig (1865), el cançoner Lo llibre dels poetes (1867) i Jardinet d’orats (1869).

Fins al 1865 havia escrit en català i en castellà. En castellà hi ha la novel·la Norma, o La sacerdotisa de la Isla de Sen (1862) i traduccions de literatura universal: l’Enciclopèdia en remarca les d’autors del romanticisme, com Goethe, Dumas o Hugo, que publicava a El Novelista Popular, fundat per ell mateix. D’aquells anys són també el poema Lo fill dels hèroes (1860) i la Mireia de Mistral traduïda al català, que va sortir en volum el 1864. Els primers poemes en català els havia donat a conèixer a Los trobadors moderns (1859), i el 1861 va començar a concórrer als Jocs Florals de Barcelona. El 1865 va deixar el castellà, i a partir d’aleshores, segons l’Enciclopèdia, va defensar que només s’havia d’usar el català, en una militància a favor de la Renaixença que la font qualifica d’incansable. Lo Gai Saber (1868-1869 i 1878-1883), una revista quinzenal des d’on va defensar un catalanisme que la mateixa font considera avançat per a l’època, l’anuari Calendari Català (1865-1882) i La Gramalla (1870) són capçaleres que va fundar i dirigir. Els Jocs Florals el van proclamar mestre en gai saber el 1869, i el 1875 en va ser president.

Per a l’Enciclopèdia, la seva obra literària és extensa i romàntica i abasta «els més diversos gèneres», amb resultats desiguals. Per a l’escena va escriure drames com Bac de Roda (1868) i comèdies de costums com Las males llengües (1871); en prosa, Lo coronel d’Anjou (1872), que és una novel·la històrica, i narracions costumistes i folklòriques. En vers, signant a vegades Lo Trobador del Montseny, té reculls de poesia floralesca, com Lo brot d’acs (1866) o Primaveres (1881), i, entre els poemes de més extensió, La masia dels amors (1866), que la font diu d’influència mistraliana, i els èpics L’Orientada (1881) i Cap de ferro (1889), dedicats a glorificar gestes catalanes. Per als infants va escriure rondalles i consells en vers, aplegats a Lo llibre dels àngels (1865) i Lo llibre dels nois (1871). A La Il·lustració Catalana (1884 i 1886) va publicar fragments d’unes memòries extenses, i el 1886 va dedicar un opuscle a Lo catalanisme de Valentí Almirall: Quatre paraules sobre el llibre de D. V. Almirall “Lo catalanisme”.

Va néixer a Barcelona el 1839. Tot i que li havien posat els noms de Francisco d’Assís, Pelàgio i Joan, va adoptar el de Francesc Pelai. Es va fer batxiller en filosofia i lletres el 1856 i va estudiar dret fins al 1860, quan ho va deixar. Va morir a Barcelona el 1889.