Jaume Melendres

Qui era Jaume Melendres

Jaume Melendres i Joan Abellan es van presentar amb pseudònim al premi Ciutat de Granollers, i el jurat, reunit a les darreries del 1978 segons Xavier Fàbregas, va donar el premi a El collaret d’algues vermelles. Fàbregas, que va formar part d’aquell jurat i del dels premis Crítica Serra d’Or, que l’obra també va guanyar, en va escriure a Serra d’Or el 1980, en un article que reprodueix l’AELC: hi veia una «construcció rigorosa», que atribuïa a Melendres, al costat de l’«afany de passejar, de contemplar» d’Abellan. Junts van escriure també una novel·la, La dona sense atributs (1990), premi Prudenci Bertrana del 1989. Melendres havia guanyat el Josep Maria de Sagarra del 1966 amb Defensa índia de rei, que no es va publicar fins al 1975. En la crònica del XIII Festival Internacional de Barcelona (1971), Fàbregas la llegia com «la lluita entre un règim totalitari i la resistència que hom li oposa», i en el protagonista, Jan, hi veia més el senyor K d’El procés que no pas un nou Dant. D’aquell teatre en remarcava que era «poblat de símbols» i que demanava a l’espectador «un cert procés interpretatiu». Meridians i paral·lels (1977) va obtenir el premi Josep Aladern, i l’Enciclopèdia Catalana li compta també La bella i la bèstia (1984). Va publicar també poesia, La doble espera de l’aigua i tu (1967), premi Salvat-Papasseit del 1964, i narrativa, com Cinc mil metres papallona (1975), però, diu l’Enciclopèdia, «centrà la seva activitat en el teatre».

Segons la biografia de l’AELC, la seva «principal activitat professional» va ser a l’Institut del Teatre de Barcelona, on va ensenyar des del 1973. Les matèries, l’Enciclopèdia les concreta en direcció escènica i dramatúrgia, i l’AELC, en teoria dramàtica, interpretació i direcció d’actors. Herman Bonnin, que havia dirigit l’Institut, deia a l’obituari d’El País (2009), també reproduït per l’AELC, que la seva influència havia creat «una cadena de discípulos». L’Enciclopèdia relaciona amb aquesta docència La direcció dels actors. Diccionari mínim (2000) i La teoria dramàtica. Un viatge a través del pensament teatral (2006). Del primer, Joan Abellan escrivia al pròleg que, sota la forma de diccionari, «amaga un enorme treball de síntesi» sobre la teoria de l’actor. Va fer de crític de teatre a Tele-Exprés i a Fotogramas, i entre els autors que va traduir, adaptar o dirigir, l’Enciclopèdia hi compta Brecht, Fassbinder, Goldoni, Labiche, Molière, Strindberg, Wilde i Tennessee Williams. Havia estudiat ciències econòmiques. L’Enciclopèdia diu que va ampliar estudis a París, i l’AELC, que s’hi va doctorar i que hi va conèixer el teatre francès; la biografia afegeix que, després del premi Sagarra, va deixar definitivament l’economia.