Joan Llacuna

Qui era Joan Llacuna

Joan Llacuna va entrar als quinze anys a l’oficina de la Caixa de Pensions d’Igualada i va treballar per a l’entitat fins a jubilar-se; a partir del 1944 en va ser delegat a Rubí. Es va formar com a autodidacte, i als vint anys ja publicava versos i proses en periòdics catòlics de la ciutat, a Llibertat i a Virtus et Labor. El 1929 va ser un dels fundadors de la Revista d’Igualada, i als anys trenta va escriure a La Veu de Catalunya, La Publicitat i La Revista. El primer recull de poemes que va publicar és Ònix i níquel (1934). L’Enciclopèdia Catalana l’inscriu, per damunt dels ressons neopopularistes i avantguardistes, en les «reformulacions del romanticisme pròpies de part de la poesia europea de l’època», i diu que va ser el llibre que li va obrir la relació amb Espriu i amb Rosselló-Pòrcel. El segon recull, Nyora, enllestit el 1935, es va publicar pòstumament. Jaume Farrés, autor de l’article de lletrA, hi veu «un univers mític» construït amb el record de la infantesa a la Igualada preindustrial, i en remarca els versos «brevíssims» i la toponímia local. A la postguerra Llacuna va participar a Poesia i a Ariel. L’Obra poètica, que n’aplega els versos, es va publicar el 1977.

L’obra cabdal, segons l’Enciclopèdia, és Aurora de l’Aragall, un projecte que Farrés fa començar el 1935 i que no es va tancar fins al 1961. La primera versió és de la guerra. Acabada la guerra, Llacuna es va concentrar a preparar-ne una edició de luxe per a bibliòfils, il·lustrada per Grau-Sala, que va sortir el 1947 i que l’article descriu com un fracàs «personal i econòmic». Fins al 1961 no va treure cap altre llibre. Aquell any va promoure’n una edició popular, refeta, il·lustrada per J. Massip i Blasco i amb pròleg de Salvador Espriu, que hi llegia, convertides en imatges, «les visions i les sensacions d’un univers desaparegut». Farrés considera que el llibre era aleshores «extemporani», però hi afegeix que aquella edició va tenir l’efecte de portar-lo «de nou a l’actualitat literària del país». Als anys seixanta va escriure també L’espiga a la mà, un recull de tema religiós del qual va donar a conèixer fragments i que no es va publicar sencer fins després de la seva mort.