Albert Ràfols-Casamada

Qui era Albert Ràfols-Casamada

El 2003, en una exposició que posava en diàleg la pintura i l’obra escrita d’Albert Ràfols-Casamada, la periodista Montse Frisach (Avui) va recollir com l’artista lligava els seus poemes i els seus aforismes en prosa, «malgrat ser camins independents». Frisach observava que els elements dels seus quadres, colors, línies i espais, tornen sovint als versos. Com a poeta, segons Jaume Pont, el va fer conèixer Signe d’aire. Obra poètica 1968-1976 (1976), que reunia set llibres, tres suites i tres poemes solts; abans hi havia hagut el llibre objecte Com una capsa (1972), de tiratge limitat, i Notes nocturnes, que l’Enciclopèdia Catalana i la biografia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) defineixen com a poesia visual. Pont hi recull la lectura de Castellet, que hi veia una poesia «en un avançat estat d’elaboració» i, pels seus mèrits, la situava «entre l’obra dels més destacats poetes de la seva generació», amb Brossa, Ferrater i Andrés Estellés com a exemples. Dels llibres posteriors, el pòrtic de l’AELC en remarca El color de les pedres (1989) i Angle de llum (1984); l’Enciclopèdia en cita d’altres, com Espiral del temps (2003) o Territori de temps (1979). L’any 2000 va aplegar els versos a Proa sota el títol del llibre del 1976: Signe d’aire: obra poètica, 1939-1999.

La seva prosa, segons l’AELC, gira al voltant de l’art, i l’Enciclopèdia hi llegeix el crític d’art que també va ser, tant en els assaigs Correspondències i contrastos (1994) i Sobre pintura (1985) com en dos dietaris: D’un mateix traç, que cobreix del 1978 al 1982 i va sortir el 1994, i L’escorça dels dies, amb les notes del 1975 al 1977, publicat el 1984. Com a il·lustrador, la biografia de l’AELC li atribueix les imatges de Mirall trencat de Mercè Rodoreda, dels Poemes aquarel·les de Josep M. Llompart i de poesia de J. V. Foix.

El pòrtic de l’AELC situa la seva pintura en «una abstracció poètica d’arrels quotidianes», i el mateix pòrtic diu que aquesta pintura li va valer el Premio Nacional de Artes Plásticas del 1980. Havia començat a dibuixar i a pintar amb el seu pare, Albert Ràfols i Cullerés, i per la pintura va deixar la carrera d’arquitectura, que havia començat el 1942; el 1946 va exposar per primer cop, amb el grup Els Vuit. L’Enciclopèdia en recorda també els murals per a edificis públics, com els del Palau Sant Jordi (1990), fets amb J. Joan Hernández i Pijuan, i la direcció de dues escoles de disseny, Eina (1966-1990) i Elisava (1961-1968). L’AELC el va tenir com a soci d’honor, i entre altres distincions va rebre la Creu de Sant Jordi (1983) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2008). Casat amb la pintora Maria Girona, va morir a Barcelona el 2009.