Poeta, narrador i dramaturg. Va inventar Sinera, el poble literari on situa bona part de la seva obra, i amb La pell de brau va esdevenir una veu civil de referència sota la dictadura. La presència constant del morir i un català d'una riquesa poc comuna li van valer el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
El llibre que el va convertir en poeta públic: parla de Sepharad, és a dir de la península, i demana convivència i justícia en comptes de més violència. Molts lectors hi van llegir una manera de plantar cara a la dictadura.
Teatre de titelles que explica a la seva manera, i amb molt d'humor, la història bíblica d'Esther. També és un desplegament de tot el català que Espriu sabia.
Per descobrir el narrador: contes curts i satírics, amb personatges deformats fins a semblar ninots de fira. És la porta d'entrada a la seva prosa.
Salvador Espriu és de Santa Coloma de Farners, on va néixer el 1913, fill d’un notari; la família es va instal·lar a Barcelona dos anys després. Però el lloc que compta en la seva obra és Arenys de Mar, on passava temporades. Hi va perdre un germà en un accident al port, i abans ja se li havia mort una germana: aquelles dues morts expliquen bona part del que escriuria després.
Va començar molt aviat. Encara adolescent va treure Israel, escrit en castellà, i abans de la guerra ja havia signat les novel·les El doctor Rip i Laia i els contes d’Aspectes i Ariadna al laberint grotesc. Mentrestant estudiava Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona, una via que la guerra li va tancar.
A la postguerra es guanyava la vida d’advocat i va continuar escrivint en un país on el català no tenia lloc públic. D’aquells anys en surt el gruix de la seva poesia, començant per Cementiri de Sinera (1946). Sinera —Arenys llegit al revés— és el nom que dona al seu territori literari, amb Barcelona convertida en Lavínia i la península en Sepharad. Al mateix temps feia teatre: Antígona, escrita el 1939 i inèdita fins al 1955, i Primera història d’Esther (1948).
La pell de brau (1960) va aconseguir publicar-se malgrat la censura i el va situar en un altre lloc: el d’una veu pública que molta gent llegia com una presa de posició. Hi va ajudar Raimon, que en va musicar poemes i els va fer arribar molt més lluny del circuit literari. El 1966 Ricard Salvat va muntar Ronda de mort a Sinera, un espectacle fet amb textos seus.
Entre els reconeixements que va rebre hi ha el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1972) i la Medalla d’Or de la Generalitat (1980), i el seu nom apareixia amb regularitat a les llistes de proposats per al Nobel. El 1981 Arenys de Mar el va fer fill adoptiu; quan va morir a Barcelona, el febrer del 1985, és allà on el van enterrar.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1910 i el 1929.
