Joan Ramis

Qui era Joan Ramis

Joan Ramis tenia vint-i-tres anys quan va escriure Lucrècia (1769), una tragèdia de cinc actes en alexandrins apariats. L’AELC recull que és considerada «l’obra més important del Neoclassicisme literari català», i l’Enciclopèdia Catalana hi afegeix que també va ser la primera. D’aquella peça, l’entrada en valora tres coses: l’ambició, la defensa de la llibertat i el fet que dugués el classicisme al teatre en català. Arminda (1771) manté el vers alexandrí però es queda en tres actes, i Rosaura o el més constant amor (1783), una tragicomèdia en heptasíl·labs, porta, segons la mateixa font, la influència del teatre castellà del barroc.

Després de Rosaura va deixar el teatre, però no el vers en català. Ramis va continuar escrivint poemes amorosos i burlescos en aquesta llengua, i fins i tot va començar dos poemes èpics que no va acabar. La poesia l’acompanyava des de jove: als setze anys ja havia escrit una primera obra, que es va quedar en manuscrit, i als anys d’estudiant a Mallorca feia versos en català, en castellà i en llatí. L’AELC precisa que la major part dels seus poemes són inèdits.

La història, en canvi, la va escriure en castellà. La que l’Enciclopèdia anomena «la seva gran obra històrica», la Historia civil y política de Menorca, la va publicar el seu germà Antoni el 1819, l’any que Ramis va morir, i dels tres volums previstos només en va sortir el primer. Un any abans havia tret Antigüedades célticas de la Isla de Menorca (1818), que, segons la mateixa font, es considera la primera obra d’arqueologia escrita als Països Catalans i a l’Estat espanyol, amb un catàleg de jaciments de l’illa. A la història hi havia entrat el 1787, amb un resum topogràfic i històric de Menorca que li havia demanat la Real Academia de la Historia, que el va fer acadèmic aquell mateix any. Segons l’Enciclopèdia, es considera que la raó principal per la qual va canviar de llengua i de gènere va ser el traspàs de Menorca a la corona borbònica, el 1782. Fins aleshores, al Maó del domini britànic, casa seva havia acollit la Societat Maonesa, constituïda el 30 d’abril del 1778, que volia reunir una biblioteca i on arribaven llibres de Voltaire, Metastasio o La Bruyère. Amb el canvi de sobirania, la Societat va desaparèixer i els seus llibres es van prohibir, i Ramis va ocupar càrrecs a l’administració espanyola de l’illa.

L’obra històrica va continuar circulant durant el segle XIX, però la literària va quedar gairebé oblidada, i l’AELC explica que no se’n va reconèixer la importància fins a les edicions i els estudis de finals del segle XX. Per a l’Enciclopèdia, «la figura clau» en la recuperació d’aquesta obra, a partir dels anys seixanta, va ser Jordi Carbonell. Ramis era jurista de formació: el 1767 es va doctorar en dret civil i canònic a Avinyó, després d’haver obtingut a Mallorca els títols d’arts liberals, i el 1769 va ocupar el càrrec de jutge al tribunal del vicealmirallat, una institució creada pel govern britànic. Era el gran de vuit germans, fill d’un advocat mallorquí, i va morir a Maó, la seva ciutat, el 1819.