Víctor Balaguer

Qui era Víctor Balaguer

Per a la biografia de l’AELC, Víctor Balaguer va ser «el gran motor» de la restauració dels Jocs Florals, el 1859. Va formar part del primer consistori i en va ser el primer Mestre en Gai Saber, i ho reclamava des de l’1 d’octubre de 1851, quan La Violeta de Oro, la revista del Liceu que dirigia, n’havia publicat un manifest seu. El mateix 1859 va treure Los trovadors moderns, una antologia que responia a Los trobadors nous (1858), d’Antoni de Bofarull, a qui la biografia presenta com a rival seu. El pòrtic, escrit per Oriol Pi de Cabanyes, el compta entre els promotors més destacats de la Renaixença i diu que la seva obra literària va ser «primer només en castellà i després tant en castellà com en català».

En castellà publicava poemes des del 1840, i el primer en català que va fer conèixer, A la Verge de Montserrat, va sortir el 1857 a El Conceller, un diari que dirigia ell mateix. Dels seus llibres de poesia catalana, la biografia en destaca Lo romiatge de l’ànima (1891), els Cants d’Itàlia (1859), reeditats el 1861 dins Lo trovador de Montserrat, i Esperances i records (1866). Felip Pedrell va fer una òpera de la trilogia Los Pirineus (1892), que és, amb Tragèdies (1876) i Noves tragèdies (1879), on es recull el seu teatre en català; la font li dona un «propòsit culte» i en fa un precedent del d’Àngel Guimerà. També diu que Balaguer va ser el primer escriptor en català que va tenir «un gran èxit de masses», abans que Frederic Soler, Verdaguer o el mateix Guimerà. Amb Mistral i els poetes del Felibritge hi va fer amistat durant l’exili del 1866 al 1868, i la biografia situa en aquells anys l’inici de la recerca que va donar la Historia política y literaria de los trovadores, sis volums publicats el 1878-1879. Va passar al català poemes de Mistral, de Heine o de Rosalía de Castro, i va escriure algun poema en provençal i en italià.

Havia nascut a Barcelona l’11 de desembre de 1824. De jove va dirigir revistes literàries, com El Genio (1844-1845), i va escriure novel·les llegendàries de tema històric català, com La espada del muerto o La damisela del castillo, totes dues del 1850, que no van tenir versió catalana fins al 1896 i al 1894. Les lliçons sobre la història del país que va començar a donar al Liceu l’octubre del 1852 van donar lloc a Bellezas de historia de Cataluña (1853), i la biografia hi veu el precedent de la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, en cinc volums (1860-1864). Com a cronista oficial de Barcelona, l’Ajuntament li va encarregar els noms dels carrers de l’Eixample, que explica a Las calles de Barcelona (1865-1866). Després de la Revolució del 1868 va ser ministre d’Ultramar en tres ocasions i de Foment en una, i també diputat a Corts per Vilanova i la Geltrú en deu legislatures i senador vitalici. El 1875 va entrar a la Real Academia de la Historia i el 1883 a la Real Academia Española. Va morir a Madrid el 14 de gener de 1901. La Biblioteca-Museu que havia fundat el 1884 a Vilanova i la Geltrú en guarda els llibres i els manuscrits.