Joan Pons i Massaveu

Qui era Joan Pons i Massaveu

Joan Pons i Massaveu va començar a La Renaixença el 1875, primer amb versos i més endavant amb prosa, i va col·laborar en altres capçaleres, com Revista de Catalunya, La Il·lustració Catalana, L’Aureneta o L’Escut de Catalunya. La poesia, humorística, la va recollir a Aires vells (1910) i a Menudalla (1878), que es va reeditar el 1887 i el 1895; segons l’Enciclopèdia Catalana, tots dos llibres van tenir «força ressò popular». Als Jocs Florals de Barcelona hi va guanyar un accèssit i tres premis extraordinaris, i el 1893 i el 1913 en va ser mantenidor. Era fill de la Ribera, on va néixer el 1850, es guanyava la vida com a comerciant i com a escriptor era autodidacte. Va morir a Barcelona el 1918. El 1974 Edicions 62 en va publicar els Episodis populars catalans, amb un pròleg d’Oriol Pi de Cabanyes.

Però és en la prosa on l’article situa el gruix i el valor de la seva obra, gairebé sempre costumista i amb la virtut de combinar «intenció documental i sentit literari». On més es nota és en els contes de Caps i treves (1893) i de Quadros en prosa (1878), dedicats al «món de la menestralia urbana»: l’Enciclopèdia hi veu menys sentimentalisme que en altres narracions seves i, sense sortir d’un costumisme idealitzador, «una certa progressió cap al realisme». A les novel·les L’auca de la Pepa (1889) i La colla del carrer (1887), en canvi, hi troba mancances de forma; hi va mantenir una mirada elegíaca sobre la Barcelona popular, una ciutat que, en paraules de la font, «perdia identitat en un context de transformacions profundes». Va escriure també novel·la curta, com La dama negra (1898) o En Mitja-Galta (1880), amb unes tensions passionals que l’article considera rares en el costumisme, narracions històriques, a A matadegolla (1899), i rurals, a Trescant per les serres (1892), i articles de costums, aplegats entre altres a Si són servits… (1913).