Poeta i capellà de Pollença que l'Enciclopèdia situa, amb Joan Alcover, al centre de l'Escola Mallorquina. Del 1875 és El pi de Formentor; el 1906 va publicar Horacianes, on assaja en català els metres clàssics, i un pelegrinatge a Terra Santa li va inspirar Visions de Palestina. Des que el van fer canonge, el 1909, va escriure cada cop menys.
L'AELC diu que és el llibre que el va consagrar com a poeta, i l'Enciclopèdia hi veu «una de les més fermes aportacions de l'Escola Mallorquina» a un Noucentisme que llavors tot just començava. Són quinze poemes i obre el recull l'oda a Horaci.
Nova Editorial Moll el presenta com el seu darrer llibre de poesia i un dels menys coneguts. El va escriure en versicle hebreu arran del viatge a Terra Santa del 1907.
Poesies
Sermons panegírics
Miquel Costa i Llobera té fama de poeta clàssic, i Horacianes (1906) és el llibre que, segons l’AELC, va néixer del seu gir definitiu cap als models clàssics: quinze poemes, oberts per l’oda a Horaci, en què porta al català els metres de l’antiguitat. La mateixa associació diu que va tenir «un èxit clamorós a Catalunya» i que el va consagrar. L’Enciclopèdia, que el situa amb Joan Alcover al centre de l’Escola Mallorquina, hi afegeix un matís: fins i tot en aquest llibre, «el seu esperit no és ben bé clàssic, sinó essencialment romàntic», per bé que d’un romanticisme contingut.
Nascut a Pollença el 10 de març de 1854, era el primogènit d’uns terratinents mallorquins, i els estius a la finca familiar de Formentor li van donar el paisatge d’alguns poemes. D’aquí surt El pi de Formentor (1875), que l’Enciclopèdia considera «una peça cabdal de la poesia catalana» i que als Jocs Florals del 1878 no va rebre ni una menció. Horaci i els altres llatins els havia descobert de la mà d’un oncle matern, Miquel Llobera.
El pare el va fer estudiar dret, i això el va portar a Barcelona el 1872 i després a Madrid. A Barcelona es va moure entre els homes de la Renaixença —Marià Aguiló, Antoni Rubió i Lluch, Jacint Verdaguer— i hi van néixer els primers versos en català, com La vall, que la Revista Balear va publicar el 1873. A Madrid, el contacte amb el krausisme li va fer trontollar la fe. De Carducci, més endavant, n’admirava l’esforç formal de les Odi barbare, i en rebutjava el paganisme. La vocació religiosa li va arribar a Pollença: el 1885, mentre a Palma sortia el seu primer llibre, Poesies, se n’anava a Roma a estudiar teologia. Ordenat el 1888, l’any següent s’hi va doctorar.
De nou a Mallorca, De l’agre de la terra (1897) va reunir tres poemes narratius sobre costums de l’illa, i Líricas (1899), els versos en castellà dels anys de Roma. El 1902 els Jocs Florals de Barcelona li van donar l’englantina i el títol de mestre en gai saber; el poema guardonat, que va entrar a Tradicions i fantasies (1903), un aplec de poemes sobre llegendes mallorquines, va acabar convertit en l’òpera Nuredduna d’Antoni Massana. El 1904, a l’Ateneu Barcelonès, la conferència La forma poètica li va donar prestigi d’orador: hi defensava l’ordre i l’equilibri davant de Maragall i dels espontaneistes.
El 1907 va fer amb altres mallorquins, Maria Antònia Salvà entre ells, un pelegrinatge a l’Orient i a Terra Santa, d’on va treure les vint-i-sis estampes de Visions de Palestina (1908). El 1909 el van nomenar canonge de la Seu de Mallorca, i des d’aleshores l’obra literària es va anar reduint a poesia de circumstàncies, llibres de devoció i traduccions, com els Himnes de Prudenci, que va deixar inacabats. Va morir predicant, a Palma, el 16 d’octubre de 1922.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1800 i el 1859.
