Jordi Bordas i Coca

Qui és Jordi Bordas i Coca

En el pròleg de La Terra es belluga (1970), Francesc Nel·lo recordava que algun crític havia titllat l’obra de perillosa, mentre que els participants del Segon Congrés Nacional de Teatre per a la Infantesa i la Joventut, a Palma, l’havien acollida amb entusiasme. Li retreia les ganes de donar una resposta a cada qüestió que planteja, a vegades amb un to discursiu, però hi trobava prou encerts escènics per esperar molt d’aquell autor. Jordi Bordas i Coca l’havia escrita, explica la biografia de l’AELC, perquè el Grup de Teatre Independent, on actuava i per al qual havia traduït obres de Màxim Gorki i d’Arnold Wesker, tingués textos adequats per a joves. L’obra es va estrenar el 1969 al Teatre Romea, l’any següent va obtenir el premi Crítica Serra d’Or de teatre, i el 1977 RTVE en va emetre una gravació. La biografia explica que als anys seixanta Bordas entenia el teatre com una eina de combat polític, i que amb aquesta idea havia fundat el grup antifranquista El Camaleó amb Antoni Lucchetti, Joan Antoni Cutxet, Jordi Teixidor i Jaume Fuster. Com a escriptor, però, havia començat per la poesia: el 1966 va obtenir el segon accèssit ex aequo al premi Mossèn Amadeu Oller. I el 1971 va ser un dels autors entrevistats per Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells a La generació literària dels 70.

Va tornar a publicar al cap de tres dècades. Segons la biografia de l’AELC, l’havien apartat de l’escriptura la feina i la família, i també un cert descoratjament davant el moment polític i cultural; quan s’hi va tornar a posar, ja amb els fills emancipats, va ser sobretot amb contes, a partir dels cursos de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La llista de premis de l’associació en recull l’Emili Teixidor del 1999, per L’assassí sense pietat, el Joan Fuster d’Almenara del 2000 i el Ramon Juncosa del 2002, per Congelats a domicili, i va formar part del col·lectiu de contistes Setze Petges. La primera novel·la, D’esquena al sol (2011), tracta segons l’AELC «els efectes de la Guerra Civil i la postguerra en dues generacions d’una mateixa família»; Frederic Llopart, que la va ressenyar a Eix Diari (2012), hi destaca la distància ideològica que separa el pare del fill, que fa de biògraf, i la ironia amb què es desdramatitzen alguns episodis. La van seguir Comptabilitat domèstica o el misteri de la cambra tancada (2014) i Un teacher a Barcelona (2017). Nascut a Barcelona el 1943, havia fet la carrera de dret a la Universitat de Barcelona sense voler exercir mai d’advocat; va vendre material electrònic i va fer correccions per a Edicions 62 abans de dedicar-se a ensenyar anglès en acadèmies. L’AELC, que en documenta la trajectòria amb el seu arxiu, el va fer soci d’honor.