Antoni Lloret

Qui és Antoni Lloret

La carrera científica d’Antoni Lloret es va fer, segons la biografia de l’AELC, majoritàriament fora del país. Es va llicenciar en física a la Universitat de Barcelona el 1959, i el 1960, amb una beca del govern francès, va entrar al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) com a investigador del laboratori del professor Leprince-Ringuet. Es va doctorar dues vegades, a Barcelona el 1963 i a París el 1964. Després va passar pel Centre de Recherches Nucléaires d’Estrasburg (1969-1974) i pel CERN de Ginebra (1974-1976). Entre els seus treballs, l’Enciclopèdia Catalana i l’AELC destaquen la descoberta de la partícula g°. Ja com a director de recerca del CNRS, va posar en marxa, juntament amb altres investigadors, un laboratori on se sintetitzaven semiconductors per obtenir electricitat de la llum del sol, i el 1990 va proposar d’integrar en els edificis sistemes fotovoltaics connectats a la xarxa. La biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, que va poder fer amb un contracte de la Comissió Europea del 1992, en va ser el primer prototip mundial, segons la biografia; el 1996 en va publicar una Petita història, i el 2001, Una teulada fotovoltaica a l’Ajuntament. El 1979 la Generalitat li va encarregar un informe sobre l’accident de la central nuclear de Three Mile Island, als Estats Units. Des del 1992 va ser membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.

En català, Lloret va escriure per acostar la ciència a lectors no especialistes. Amb el títol de Física Pop (1977), segons la biografia de l’AELC, volia deixar enrere l’etiqueta de «llibre de divulgació», que havia perdut prestigi, i Josep M. Castellet, a la presentació, hi subratllava que el llibre s’havia pensat i escrit en català. El Diccionari de la ciència i la tecnologia nuclears (1979) es basa, segons l’Enciclopèdia, en dues versions anteriors, la francesa del 1964 i l’anglesa del 1968, i Enric Casassas, que en va fer el pròleg, hi veia una aportació a «la normalització de l’ús del català com a llengua d’expressió científica»; la biografia de l’AELC el compta entre les iniciatives de l’autor per recuperar i afavorir en català la terminologia de la ciència i la tècnica. També va escriure ficció. A Micmac (1993), una novel·la a quatre mans amb Jaume Fuster, hi van anar a parar, segons la mateixa biografia, moltes experiències dels anys de laboratori, i l’autor en deia que «pràcticament tot és veritat, menys l’assassinat». El Cafè Metropol (1999), premi de literatura científica de la Fundació Catalana per a la Recerca, és per a l’Enciclopèdia una «ficció històrica a partir de la qual fa una incursió a la filosofia de la ciència». De Max i Odile, raó i passió (Pagès, 2015), Josep M. Terricabras, en un text que reprodueix l’editorial, escriu que l’autor hi conversa amb dos personatges inventats, Max Carnap i Odile, i que hi mostra la tensió «entre la nostra raó i les nostres passions». El 2023 Voliana li va publicar T’estimo fins al sacrifici. El 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi. Va néixer a Barcelona el 1935.