Francesc Garriga i Barata

Qui era Francesc Garriga i Barata

Francesc Garriga va rebre el premi Carles Riba per Tornar és lluny, i l’AELC li atribueix el Cavall Verd-Josep M. Llompart del 2012 per Ragtime (2011). Segons l’AELC, el reconeixement li va arribar en la maduresa, que és també quan va publicar la major part dels seus llibres. Des del 2000 en van anar sortint Temps en blanc (2003), Camins de serp (2009), Ombres (2000) i La nit dels peixos (2005), que havia obtingut el 2004 l’englantina d’or dels Jocs Florals de Barcelona. Per a l’Enciclopèdia Catalana, la poesia de maduresa és «més despullada, més aspra, més contundent i més reflexiva», moralment i existencialment. Encara van aparèixer l’antologia Demà no és mai (2014) i el poemari Swing (2015), i el 2017 l’editorial LaBreu va reunir la seva obra poètica completa a Cosmonauta, amb les revisions que hi havia fet durant l’última dècada i un llibre inèdit dels anys vuitanta, Llàtzer.

Els inicis de Garriga van d’Entre el neguit i el silenci (1959) a Paraules cap al tard (1973), amb Paraules (1962) i Foc nostre, somni (1960) entremig. L’Enciclopèdia hi veu llibres treballats amb minuciositat, d’«un postsimbolisme melangiós» amb alguns trets de ruptura que tiren cap a l’avantguarda, i l’AELC hi esmenta la influència de Carles Riba i de Guerau de Liost. Va tardar disset anys a tornar a publicar poesia, i ho va fer el 1990 amb Els colors de la nit; Setembre, premi Josep M. López-Picó del 1991, és del 1992. Llicenciat a la Universitat de Barcelona, amb l’especialitat de filologia germànica, es va dedicar a l’ensenyament, sobretot al Col·legi Sant Gregori de Barcelona, on segons l’AELC ensenyava humanitats i, en especial, història de l’art. De la revista FMR, en l’edició espanyola, que va sortir del 1989 al 2009, en va dirigir la primera etapa, i hi feia també crítica d’art. Va col·laborar en mitjans com Guix, Riutort i L’Esquirol, a les ràdios Catalunya Cultura i RAC1 i, a la televisió, a Avisa’ns quan arribi el 2000.