Joaquim Sala-Sanahuja

Qui és Joaquim Sala-Sanahuja

Prosa poètica i poema en prosa són els dos conceptes que, segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), Joaquim Sala-Sanahuja va contribuir a renovar amb la seva obra lírica, i l’enciclopèdia el considera també una figura decisiva per haver obert la poesia catalana «als nous aires textuals del postestructuralisme francès». Ja el primer llibre, La veu del ciclista (1973), amb què es va endur el premi Amadeu Oller, era poesia escrita en prosa: la GEC en parla com d’un conjunt de «proses evocadores, oníriques, d’un delicat humor», i Planeta Miret (1981) li sembla una «prosa imaginativa i misteriosa». Alguns llibres els va fer amb artistes, com Escriny Walpurgis (1989), amb gravats de Gabriel, i El viatge a Tokushima, amb gravats de Jordi Alcaraz, i el pòrtic de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), elaborat amb documentació de l’arxiu de l’autor, els presenta com una aposta per fondre les fronteres entre gèneres. També va publicar Pessebres (1991), que cita el pòrtic, Pas de coro (1998) i La bota insomne (2007). Va traduir del francès i del portuguès, i el premi de traducció de la Generalitat del 1987 el va obtenir per Nadja, d’André Breton; la GEC li compta també versions de Baudelaire (Petits poemes en prosa), d’Apollinaire (Bestiari), de Stendhal (Cròniques italianes) i de Fernando Pessoa (Odes de Ricardo Reis i Poemes d’Álvaro de Campos). Segons l’AELC, la traducció de la poesia de Pessoa li va valer el premi de la Crítica Serra d’Or el 2003, i la de Locus Solus, de Raymond Roussel, el premi Mots Passants el 2013; entre els autors que va traduir, l’associació cita també Rimbaud, René Char, Francis Ponge i Roland Barthes.

La Universitat Autònoma de Barcelona, on des del 1996 va fer classes a la Facultat de Traducció i Interpretació i on va ser vicedegà d’ordenació acadèmica, segons la biografia de l’AELC, va ser el seu destí després d’una llarga estada a París. Abans d’anar-hi havia estudiat enginyeria a Barcelona i havia guanyat el premi del 1973, i a la Universitat de París-VIII s’hi va llicenciar en filosofia i lletres el 1979 i s’hi va doctorar el 1988, segons les dates de la GEC, amb la tesi Nietzsche, Wagner, Verne: étude d’un réseau ludique. Des de París va codirigir per a Edicions del Mall la col·lecció «Poesia Universal del Segle XX», i el 1986 es va reinstal·lar a Catalunya, on va començar a donar classes a l’Escola Universitària de Traductors i Intèrprets. Del 1990 al 1999, diu la biografia, va ser el corresponsal de la revista francesa Littérature a l’Estat espanyol. A la premsa hi va publicar comentaris culturals i d’actualitat, sobretot a El Correo Catalán, i va col·laborar en revistes com L’Avenç, Reduccions o El Viejo Topo. Va publicar també llibres de no-ficció, com Sabadell al tombant del segle (1994), escrit amb Andreu Masagué. A Sabadell, la seva ciutat, va ser un dels fundadors de la Fundació La Mirada, que va presidir del 1989 al 2001.