Albert Pérez i Baró

Qui era Albert Pérez i Baró

Ferran Baró, un protagonista inventat, és el fil dels dos volums de memòries d’Albert Pérez i Baró, Els «feliços» anys vint (1974) i D’aquell temps, d’aquest país (1982), que segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) van de la Segona República a la postguerra. Nova Editorial Moll, que en va publicar el primer, diu que l’autor hi conta ell mateix «les seves aventures com a jove militant obrer». La guerra l’havia viscuda des del Consell d’Economia de la Generalitat, on, segons la GEC, va buscar l’acord entre llibertaris, socialistes unificats i republicans i va ser secretari de la comissió que havia d’aplicar el Decret de col·lectivitzacions, un càrrec «amb una considerable responsabilitat política». En va fer balanç a Trenta mesos de col·lectivisme a Catalunya (1970), que segons Moll va tenir «un gran èxit de crítica». Després de l’exili, la GEC el compta entre els capdavanters de la reactivació del moviment cooperativista als anys seixanta i setanta, i el cooperativisme és el tema de bona part dels seus llibres, de Cooperació i cooperativisme (1966) a Cent anys de la Cooperativa Teixidors a mà (Gràcia 1876-1976) (1976), passant per Temàtica cooperativista (1971), Les cooperatives a Catalunya (1972) o Autogestió obrera (1974). Moll li atribueix haver incorporat aquesta temàtica a la literatura catalana.

Nascut a Barcelona el 1902, de jove militava al Sindicat Mercantil de la CNT i a les Joventuts Socialistes del PSOE, i el 1920, segons la GEC, va ser un dels fundadors del Partido Comunista de España a Barcelona, del qual va ser militant fins al 1926. La Dictadura de Primo de Rivera el va empresonar tres anys. Tenia una relació estreta amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular, del qual Moll diu que als anys trenta va ser secretari general i responsable de cultura, i va escriure a la premsa republicana, sobretot a Solidaridad Obrera i a El Diluvio. Davant l’escissió de la CNT del 1931-32 va mantenir, segons la GEC, una posició moderada. Es va exiliar el 1939, i el 1952 va ser un dels fundadors del Centro de Estudios Cooperativos, que el franquisme va suprimir. L’Institut d’Estudis Catalans li va donar el premi Rafael Tasis el 1968, i va rebre la Creu de Sant Jordi el 1982 i el premi Primer de Maig a la Memòria Popular del PSC-UGT-JSC el 1987.