Lluís Bertran Nadal i Canudas

Qui era Lluís Bertran Nadal i Canudas

La plana de Vic és l’escenari de les novel·les rurals que Lluís Bertran Nadal i Canudas va anar traient entre Qüestió de nom (1881) i La Nonada (1904), amb títols com Lo beneit i la porqueirola (1888), Margaridoia (1884) o Benet Roure (1887). Els Jocs Florals de Barcelona el van distingir amb dos premis ordinaris, a més d’accèssits i d’extraordinaris —alguna de les novel·les en va rebre—, i el 1906 hi va pronunciar el discurs de gràcies. Els seus poemes no es van reunir fins després de la seva mort, a Poesies (cap al 1917), amb pròleg de Martí Genís i Aguilar; Jaume Collell va prologar les Narracions (cap al 1915). En teatre hi ha Los pastorets nous (1888), La goja (1920), en prosa, i la traducció de La vaga dels forjadors, de François Coppée (1908); el sainet líric La fira de l’embrolla, amb música de Joan B. Espadaler, no es va imprimir. Unes Notes de viatge (1907), datades el 1889, es refereixen a Itàlia.

Entre el 1910 i el 1913 Nadal i Canudas va fer de secretari de l’Orfeó Català. Als Estudis Universitaris Catalans va ensenyar història de Catalunya a partir del curs 1905-06, quan va prendre el relleu de Francesc Carreras i Candi, i la societat Catalunya Vella el va tenir com a fundador i com a primer president. Va promoure la Gazeta Vigatana i va escriure a La Veu del Montserrat, de Vic, i a la Gazeta Montanyesa, i també a La Il·lustració Llevantina, La Renaixença i La Il·lustració Catalana. Altres treballs seus són les notes de presentació dels autors que apareixien als primers números de «Lectura Popular», el tercer volum de l’Episcopologio de Vich (1904), Gabriel de Avilés (1895), per a la «Galería de Vicenses Ilustres», i la Crònica de les festes del centenari de Balmes (1911). A la Universitat de Barcelona havia cursat, entre el 1874 i el 1880, medicina, filosofia i lletres i dret, sense completar cap d’aquests estudis, i va portar l’administració del balneari Blancafort, a la Garriga.