Jordi Teixidor

Qui era Jordi Teixidor

Totes dues fonts donen la mateixa xifra per a El retaule del flautista: més de mil representacions ininterrompudes a partir del 1971, quan l’actor i productor Pau Garbasall el va dur del circuit independent al Teatre Capsa de Barcelona, amb Feliu Formosa a la direcció. Jordi Teixidor l’havia acabat el 1968 i aquell any el jurat del Josep M. de Sagarra li va donar el premi per unanimitat; l’estrena, el gener del 1970 al Teatre de l’Aliança del Poble Nou, l’havia dirigit ell mateix. L’Enciclopèdia Catalana i l’AELC coincideixen a assenyalar-hi el model de Brecht. L’AELC en parla com d’una «farsa musical de ritme àgil» i recorda que Jaume Melendres en deia «sarsuela èpica»; l’Enciclopèdia la compta entre les primeres obres del teatre català que, abans de la democràcia, van criticar el poder. Teixidor venia del teatre independent: el 1963 havia fundat el grup El Camaleó amb Francesc Candel, el seu germà Ramon i altres companys, s’hi havia estrenat com a actor, director i autor, i més tard també va fundar La Pipironda.

Després del Retaule van arribar, també amb èxit segons l’Enciclopèdia, La jungla sentimental (1975), que l’AELC presenta com una paròdia del gènere negre; Rebombori 2 (1977), sobre els rebomboris del pa del 1879, i Dispara, Flanaghan! (1976), una paràbola en forma de western sobre la lluita de classes, amb la qual havia guanyat el premi Ciutat de Granollers del 1975. L’Enciclopèdia veu en aquest primer teatre una exposició dels «mecanismes de funcionament interior de la societat capitalista» a través de la sàtira i la farsa, i considera que l’obra de Teixidor, amb totes les seves evolucions, és un teatre «clarament polític». Després, segons la mateixa font, es va decantar cap a «registres paròdics de temàtica més individual i subjectiva», com a El drama de les camèlies o El mal que fa el teatre, que el 1981 li va valer el segon Ciutat de Granollers. El 1982 va començar a fer classes a l’Institut del Teatre, on es va quedar fins a la jubilació, i en aquells anys va rebre tres vegades el premi Ignasi Iglésias —el 1985, el 1988 i el 1992, per David, rei, Residuals i Magnus— i el premi Ciutat de València del 1987 per La ceba. L’AELC remarca, però, que amb la Transició i els nous corrents estètics els autors sorgits de l’escena independent dels anys seixanta i setanta van quedar gairebé oblidats, i que tants premis no li van evitar les dificultats per fer arribar el seu teatre als escenaris. L’Enciclopèdia dona com a darrera obra publicada Führer (2001), situada al búnquer de Hitler en les últimes hores del nazisme.

Teixidor també va escriure guions de televisió, com La quimera (1987) o Sempre que vulguis (1980), i va adaptar obres de Goldoni, Marivaux i Neil Simon. L’AELC li atribueix les novel·les negres Marro i A. B. Magnus (1995), i de la primera en destaca les solucions de registre lingüístic. El 2000 van sortir les narracions de Cromos. Històries de Barcelona, en què l’AELC remarca la varietat de recursos i d’estils. En teoria teatral, El drama, espectacle i transgressió (1989) va guanyar el premi Xavier Fàbregas d’assaig del 1988, i a L’estructura del drama clàssic (2002), segons l’Enciclopèdia, va proposar una sintaxi narrativa amb què analitzava la construcció dramàtica de molts arguments clàssics.