Jordi Llovet

Qui és Jordi Llovet

Jordi Llovet va guanyar el premi Anagrama d’assaig el 1978 amb Por una estética egoísta, i aquell mateix any, segons l’AELC, va publicar la seva primera traducció al català: La transformació, de Kafka, amb un títol que s’apartava de la «metamorfosi» habitual. La Gran Enciclopèdia Catalana, que el qualifica de «traductor molt destacat», li atribueix versions de clàssics alemanys com Hölderlin, Rilke, Musil, Mann i Kafka, de francesos com Valéry, Flaubert, Voltaire i Baudelaire, i d’assagistes com Barthes i Kristeva. De Hölderlin, La mort d’Empèdocles (1994) i L’arxipèlag i Les elegies (2000) li van valer dos premis Cavall Verd. El premi Crítica Serra d’Or ja li havia arribat el 1981 per l’edició de Monsieur Teste, de Valéry, que segons l’AELC va fer amb Àlex Susanna, i la versió de Les flors del mal, de Baudelaire, va obtenir el premi Ciutat de Barcelona; Jordi Galves, a La Vanguardia (2008), la va saludar com la primera traducció íntegra del llibre al català i en va lloar el rigor. En castellà, va dirigir l’edició de les obres completes de Kafka. Dels seus assaigs, la GEC en recull, entre d’altres, Entre l’avantguarda i la tradició. Clàssics i moderns: Folguera, Riba i Foix i Walter Benjamin i l’esperit de la modernitat, tots dos del 1993, i Teoria de la literatura. Els corrents de la teoria literària al segle XX (1996). Adéu a la Universitat (2011), que l’enciclopèdia defineix com «un al·legat en favor de l’humanisme», va ser per a Pere Antoni Pons un llibre «que sorprèn i irrita, que provoca i estimula», on al costat de l’elogi dels mestres i dels amics hi havia també «certs prejudicis i rancors». Els mestres (2020) recull semblances d’Antoni Comas, Martí de Riquer, Miquel Batllori, José Manuel Blecua i José M. Valverde, estudiosos de la literatura «que influïren en la seva trajectòria», segons la GEC.

A la Universitat de Barcelona, Llovet va ser catedràtic de teoria de la literatura i literatura comparada des del 1997 fins que es va jubilar. Hi havia ensenyat crítica literària (1975-81) i, entre el 1984 i el 1997, assignatures d’estudis literaris i de teoria literària, i el 1981-82 hi va substituir Antoni Comas com a catedràtic interí. S’hi havia llicenciat en filologia romànica el 1971 —abans, diu la biografia de l’AELC, havia fet un primer curs de medicina— i s’hi va doctorar el 1975. Entremig, segons la mateixa biografia, després d’un expedient per motius polítics va passar un temps a Londres i va continuar estudiant en altres ciutats d’Europa; la GEC n’esmenta Frankfurt, París, Bolonya, Berlín i Varsòvia, i l’AELC hi destaca les classes que va seguir a París amb Gérard Genette i Julia Kristeva. El 1976 va fundar el Col·legi de Filosofia de Barcelona amb Eugenio Trías, Antoni Vicens i Xavier Rubert de Ventós, i el va presidir del 1984 al 1989; d’aquell entorn van sortir reculls d’assaigs col·lectius com De l’amor, el desig i altres passions (1980) i Frontera i perill (1987). Des de la creació de l’Institut d’Humanitats, el 1987, en va encapçalar l’Àrea de Literatura i la Societat d’Estudis Literaris. Amb altres autors va signar una Literatura catalana (1979). La biografia de l’AELC li atribueix tretze anys de crítica de música clàssica a La Vanguardia, i el 2016 va rebre la Creu de Sant Jordi.