Ignasi Riera

Qui era Ignasi Riera

Ignasi Riera va guanyar el premi Ramon Llull amb El rellotge del pont d’Esplugues (1984), una de les novel·les que va publicar als anys vuitanta, al costat d’Honorable míster R (1981), premi Andròmina, No arrenqueu els geranis (1984), Esposa al forn (amb cebes) (1986), L’eficaç senyor Vials (1987) i El pacte de Formentera (1987). Segons l’Enciclopèdia Catalana, s’havia donat a conèixer amb obres de ficció i d’assaig sobre la immigració i el moviment obrer, els «problemes de les ciutats suburbials de Barcelona» i la manera com s’hi confrontava el fet català, i aquesta preocupació social va continuar en primer pla a la seva obra. L’AELC, que el presenta com a expert en la immigració al Baix Llobregat i a tot Catalunya, diu que la seva obra ho reflecteix «sovint irònicament». De «temàtica més obertament social i política», l’Enciclopèdia en cita Pàries, sindicalistes, demagogs: Notes sobre sindicalisme i cultura obrera (1986), La revolta dels perifèrics? (1987), Opressió i resistència: El franquisme, 1939-1975 (1991) o Els catalans de Franco (1998). En un estil «més periodístic», en què diu que l’humor sol ser central, hi ha Bla, bla, bla (1988), premi Pere Quart d’humor i sàtira, Un diputat per no res (1992), Crònica apòcrifa dels catalans (1993), La revolta dels avis (2005) o La infelicitat: Un estat de plenitud (2006); de Bla, bla, bla i de La revolta dels avis, l’AELC diu que són caricatures iròniques de la societat catalana. En narrativa breu, va publicar Natàlia i altres contes i Lletra de batalla (1995) i Contes de la ràdio (1996), i el 2006, Memòries d’un nen golut, una narració autobiogràfica amb què havia guanyat el premi Roc Boronat el 2005.

Riera era nebot de Joan Oliver, i li va dedicar El meu oncle Pere Quart: Materials per a un retrat (1992) i Joan Oliver / Pere Quart: L’inventor de jocs (2000). També va escriure biografies de Jordi Solé Tura (1983), Francesc Candel (1988) i Jordi Pujol (2001), i llibres de gastronomia com Els fogons de la nostàlgia (2000), Diccionari de cuina catalana (2002), Menja’t una cama (amb guarnició) (2006) i Llibre d’hores del ben menjar (2003), premi Vives i Molins d’assaig sobre gastronomia. En política, va ser regidor de Cultura de Cornellà de Llobregat durant quinze anys, pel PSUC i per IC-EV (l’Enciclopèdia en dona els anys 1979-1994), i diputat d’Iniciativa per Catalunya al Parlament en les legislatures 1988-1992 i 1995-1999. S’havia instal·lat a Cornellà el 1969, l’any que va deixar la Companyia de Jesús. Llicenciat en filologia romànica a la Universitat de Barcelona, l’AELC diu que també ho era en filosofia i lletres i en teologia per la facultat dels jesuïtes de Sant Cugat del Vallès. L’associació, de la qual va ser secretari i soci d’honor, en recorda les classes d’adults a l’Escola Professional del Clot i quinze anys de feina com a tècnic editorial, i diu que va traduir al català obres de Célestin Freinet. L’Enciclopèdia hi suma una llarga col·laboració en mitjans de comunicació, bàsicament la ràdio i la premsa. El 2003 se’n va anar a viure a Madrid, on va morir el 2025.