Oriol Vergés

Qui és Oriol Vergés

El pòrtic que l’AELC dedica a Oriol Vergés considera la seva obra «decisiva en la represa de la literatura infantil i juvenil en català» que es va viure des del final dels anys seixanta. Una part important d’aquesta obra explica als lectors joves la història de Catalunya. La ciutat sense muralles, publicada el 1978 i premi Folch i Torres l’any abans, va ser, amb Un català a la Manigua (1976), la resposta a una proposta de La Galera, que volia una novel·la juvenil de fons històric. L’Enciclopèdia Catalana hi veu l’inici de tota una sèrie de novel·la històrica per a joves situada a Catalunya, que arriba d’El rector de Vallfogona i el seu temps (1982) o Els almogàvers (1985) fins a 1938: viure i morir sota les bombes (1998) o El cant dels ocells. 11 de setembre de 1714 (2004). La col·lecció Les arrels. L’aventura i la història, premi Crítica Serra d’Or del 1985, va sortir als anys vuitanta a Publicacions de l’Abadia de Montserrat: la biografia de l’AELC en compta vint-i-tres números, que recorrien el país de l’edat mitjana a la Guerra Civil.

L’altra cara de la seva obra mira el present. A la sèrie dels súper —El superexecutiu (1978), El superfenomen (1979) i El superordinador (1980)— la biografia de l’AELC hi llegeix històries «de caràcter satíric», i el pòrtic, parlant del conjunt, esmenta la seva «crítica de la societat de consum». El superfenomen va guanyar el Joaquim Ruyra del 1978, i El superexecutiu, el Crítica Serra d’Or del 1979; un altre Crítica Serra d’Or, el del 1977, havia estat per a L’abat Oliva (1976). Els conflictes entre adolescents i adults ocupen novel·les com Mònica, la de COU (1987) o Quin curs el meu tercer! (1986), i l’Enciclopèdia li reconeix, en conjunt, «un retrat crític de la societat actual». A més de narrativa, el pòrtic li atribueix teatre i llibres didàctics, i col·laboracions a Cavall Fort, Tretzevents i Rodamón.

Vergés va néixer a Barcelona l’abril del 1939, fill de Josep Vergés i Fàbregas, que segons la biografia de l’AELC havia estat catedràtic de llatí de l’Institut-Escola i editor i traductor de clàssics. La mateixa font remarca que a l’escola del barri on va estudiar s’aplicava el mètode Montessori, cosa poc habitual aleshores. Llicenciat en geografia i història a la Universitat de Barcelona, en va fer classes des del 1965 i va compaginar la docència amb l’escriptura fins al 1999. Va debutar amb llibres de divulgació: Barcelona (1967), dos volums per a nens que li va encarregar l’editorial Tàber, i Arrel (1968), una història de Catalunya per a Teide que, segons la biografia de l’AELC, es va considerar innovadora per la seva «interpretació socioeconòmica» dels fets geogràfics i històrics. El 2013 va ser president d’honor del V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana, que aquell any tenia com a tema la ficció històrica i la història adreçades als més joves.