Joan Solà

Qui era Joan Solà

La Gramàtica del català contemporani, tres volums de caràcter descriptiu publicats el 2002 sota la direcció de Joan Solà, és per a l’Enciclopèdia Catalana «una de les referències cabdals de la lingüística catalana», i li va valer el premi Sanchis Guarner. De la resta de la seva obra, l’article en destaca el que va aportar a l’estudi de la sintaxi del català estàndard i «a l’anàlisi i l’actualització de la normativa gramatical de Pompeu Fabra». N’han quedat títols com Estudis de sintaxi catalana, Del català incorrecte al català correcte (1977), “Ser” i “estar” en el català d’avui (1981), Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987), Lingüística i normativa (1990) o Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994). A Fabra hi va tornar amb L’obra de Pompeu Fabra (1987) i, amb J. Mir, dirigint l’edició de la seva Obra completa, que va començar a sortir el 2005; de la història de la llengua, un altre dels seus camps, en va publicar Estudis d’història de la llengua catalana (1991). Entre els llibres fets amb altres autors hi ha el Tractat de puntuació (1989) i l’Ortotipografia (1995), tots dos amb J. M. Pujol, i la Història de la lingüística catalana, 1775-1900 (1998), amb Pere Marcet, que va rebre el premi de recerca Crítica Serra d’Or. L’article li compta una quarantena de llibres, i hi assenyala com a referències Fabra, Joan Coromines i Noam Chomsky. Són seus també A l’entorn de la llengua (1977) i A-Z. La llengua: una convenció dialèctica (1993), i diversos reculls d’articles: Parlem-ne (1999), de la secció del mateix nom que va escriure molts anys a l’Avui, i després Ensenyar la llengua (2003) i Plantem cara (2009), que l’Enciclopèdia descriu com a «molt centrats en la denúncia de la subordinació de la llengua catalana».

L’Enciclopèdia diu que va compaginar la feina acadèmica amb el «compromís públic a favor de la llengua», i en recorda l’extensa divulgació que en va fer al Diario de Barcelona, a El Món i a l’Avui; també va dirigir el Llibre d’estil de “La Caixa” (1991) i el de l’Ajuntament de Barcelona (1995). La càtedra de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona la va ocupar del 1984 al 2010, l’any de la jubilació, i després en va ser catedràtic emèrit. Des del 1965 havia ensenyat en diversos centres, entre els quals l’Autònoma de Barcelona i les extensions universitàries de Girona i Tarragona, i l’article també en recorda les classes a Rosa Sensat, a l’Escola de Periodisme de l’Església, a la Universitat Catalana d’Estiu i a la Càtedra Ramon Llull de Mallorca, i les universitats de Polònia, Àustria i Alemanya on va ser professor invitat. A la Universitat de Barcelona s’havia llicenciat en filologia clàssica el 1965, després d’haver estudiat magisteri a Lleida, i s’hi havia doctorat en filologia catalana el 1970; el 1977 va obtenir un màster en lingüística a Reading, a Anglaterra. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1999, el 2009 va ser nomenat vicepresident de l’Institut. Aquell mateix any va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Nacional Lluís Companys i el doctorat honoris causa per la Universitat de Lleida, i abans havia rebut la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat (2003) i la Creu de Sant Jordi (2005): segons l’Enciclopèdia, amb aquests guardons i d’altres se’n reconeixien l’obra i la trajectòria en conjunt. Va morir a Barcelona el 2010.