Feliu Formosa

Qui és Feliu Formosa

Segons el pòrtic de l’AELC, la continuació dels diaris de Feliu Formosa el va situar «entre els prosistes més destacats de la nostra literatura». Els havia començat a publicar el 1979 amb El present vulnerable, que abraça els anys 1973-1978 i que es va endur el premi de la Crítica Serra d’Or. La biografia de l’AELC presenta com a continuació A contratemps, del 2005, i explica que era esperada per la «transcendència» que aquell primer volum havia tingut per a la literatura personal catalana. El mateix any va aparèixer El somriure a l’atzar, i després Sala de miralls (2013) i Sense nostàlgia (2015); l’Enciclopèdia Catalana hi suma El temps robat. Diaris, 4 (2019) i uns Diaris complets (2025).

Com a poeta, el 2004 va aplegar a Darrere el vidre l’obra de tres dècades, del 1972 al 2002, i va continuar publicant: la llista de l’Enciclopèdia arriba a Vincles (2026) i hi inclou Immediacions (2000), un llibre «format per 250 poemes d’un sol vers». Els dos primers títols, Albes breus a les mans i Llibre de meditacions, són del 1973. En aquells inicis l’Enciclopèdia hi veu «un realisme existencial i la influència de Gabriel Ferrater», i la biografia de l’AELC diu que el segon s’inspirava en Ferrater i en Cesare Pavese. La mateixa biografia relaciona Cançoner (1976) amb la mort de la seva primera dona, l’actriu Maria Plans, el 1974, i l’Enciclopèdia veu en Semblança (1986) un llibre que «sembla iniciar un nou tombant». Aquest recull li va valer la Lletra d’Or i el premi Ciutat de Barcelona. Abans, Llibre dels viatges (1978) s’havia endut el Carles Riba del 1977; després, Amb efecte (1987), que va signar amb el crític teatral Joan Casas, va guanyar el Ciutat de Palma, i Al llarg de tota una impaciència (1995), el Crítica Serra d’Or. El 1997 Les nits del llamp va guanyar el premi de la Institució de les Lletres Catalanes en la categoria infantil i juvenil.

La seva «dedicació a l’escena catalana», en paraules del pòrtic, li va valer el 2002 el Premi Nacional de Cultura de teatre, i tres anys abans l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, on havia fet classes, li havia concedit el premi d’honor. Dels seus muntatges com a director, l’AELC i l’Enciclopèdia en destaquen dos: el d’L’encens i la carn (1965), a partir de textos del segle XV i del XVI, i el de Cel·la 44 (1970), dedicat a Ernst Toller. Va fundar el grup Gil Vicente i també va fer d’actor i de rapsode. La traducció, sobretot de l’alemany, va ser l’altra gran feina: l’AELC hi compta més de seixanta títols, molts pensats per a l’escena, i la coordinació de l’edició catalana del teatre complet de Brecht. En teatre va traduir també Ibsen, Txèkhov o Peter Weiss; en narrativa, Thomas i Klaus Mann, i en poesia, Villon i Trakl. El 1994 va rebre el premi nacional de traducció que concedeix el ministeri espanyol de Cultura.

Nascut a Sabadell el 10 de setembre de 1934, Formosa va obtenir una beca per estudiar germanística a Alemanya un cop llicenciat en filologia romànica (1959), i segons l’AELC el 1959-1960 hi va fer classes de traducció i de literatura castellana, a Heidelberg i a Germersheim. El 1988 va rebre la Creu de Sant Jordi. Va ser degà de la Institució de les Lletres Catalanes del 1999 al 2001, i l’Enciclopèdia li atribueix també el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2005. El 2006 els socis de l’AELC el van votar per al premi Jaume Fuster a la trajectòria, i el 2011 l’Acadèmia alemanya de la Llengua i la Literatura li va concedir el Friedrich-Gundolf-Preis, que premia qui difon la cultura alemanya fora del país.