Albert Balcells

Qui és Albert Balcells

Albert Balcells va entrar a la història de Catalunya pels moviments socials. La seva tesina, El sindicalisme a Barcelona de 1916 a 1923, es va publicar el 1965 amb el premi Nova Terra, i segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) va ser la primera sobre el segle XX feta al Principat; la tesi doctoral, del 1967, tractava la qüestió rabassaire i va sortir el 1969 amb el títol El problema agrari a Catalunya, la qüestió rabassaire de 1890 a 1936. Per a la GEC, aquests dos treballs van fixar un dels grans temes de tota la seva producció. Amb Josep Termes i Emili Giralt va signar la Cronologia dels moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (1967) i, cinc anys després, la Bibliografia corresponent, que l’enciclopèdia compta entre «els principals títols de referència de l’època» en aquesta matèria. Al costat de la recerca hi ha les obres de conjunt: va dirigir els tres volums de la Història dels Països Catalans (1980-81), que la GEC qualifica de «pionera» i on ell mateix va escriure el tram del 1714 al 1975 del Principat i les Balears, i la seva panoràmica El nacionalismo catalán (1991) va ser el punt de partida de la Història del nacionalisme català dels orígens al nostre temps (1992), que el 1996 es va publicar en anglès a Londres i Nova York. El 1985 va intervenir a L’Avenç en la discussió sobre si la historiografia catalana estava en crisi, amb un article que signava amb Casimir Martí i Josep Termes, i el 1994 en va aplegar els textos a La història de Catalunya a debat.

Del 1998 al 2006, Balcells va presidir la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), on havia entrat el 1986 i del qual havia estat secretari (1989-95) i, a partir del 1995, vicepresident. La GEC atribueix a aquella etapa una atenció nova de la secció per la història contemporània, i en dona com a exemple l’edició de l’Obra completa de Prat de la Riba (1998-2000), que va preparar amb Josep Maria Ainaud de Lasarte; amb Enric Pujol va escriure, a més, la Història de l’Institut d’Estudis Catalans (2002). La llista d’obres de l’enciclopèdia arriba fins al 2022, amb títols com Jaume Massó i Torrents i la modernitat, 1863-1943 (2013), Vuit feministes catalanes entre 1889 i 1976 (2015) o Els catòlics i la laïcitat a Catalunya (2022), i Llocs de memòria dels catalans (2008) va obtenir el premi Carles Rahola d’assaig 2007. Nascut a Barcelona el 1940, es va llicenciar a la Universitat de Barcelona el 1962; el 1970 va començar a donar classes a l’Autònoma, on va ser catedràtic a partir del 1982. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 1995 i la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic el 2009.