Carme Meix

Qui era Carme Meix

El pòrtic de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) la presenta com una veu «sòlidament arrelada a la Terra Alta», i dues de les seves novel·les hi passen. La dansada (1996), finalista del premi Sant Joan, va a la memòria de Gandesa, la de la família i la de tothom, i Collita de foc (2007), amb què va guanyar el premi Vila d’Ascó de narrativa del 2006, és segons la biografia de l’AELC una novel·la coral sobre la pagesia de la comarca i la crisi de la fil·loxera, entre el segle XIX i el XX. La mateixa biografia insisteix en la base històrica de la seva ficció: El crit de l’esparver (1995), premi Universitat de Lleida de novel·la històrica, té per tema la guerra dels remences, i Paisatge amb boira (1998), finalista del Pere Calders, porta l’acció a un Empordà «de passions i aparences». El Vila d’Ascó ja li havia premiat el 2003 Cercles, sis relats que la font veu «units pel fil de la intolerància». En la seva prosa, diu l’AELC, el parlar gandesà conviu amb el català estàndard, i això dona als personatges «versemblança i textura pròpia». Els darrers anys va treballar en una novel·la sobre la Guerra Civil, Els cims invencibles. Entre Pàndols i Cavalls, que ella mateixa considerava, segons la biografia, un «retorn necessari a l’origen vital i literari» de la seva trajectòria. Havia començat per la poesia: el 1989 va guanyar el guardó de poesia de la Reial Acadèmia Mariana de Lleida, i el 1991 el premi Caterina Albert i Paradís amb Palau d’absències, el poemari amb què, segons el pòrtic, es va estrenar.

El 2019 va rebre el premi Neus Garcia, que segons la pàgina de premis de l’AELC reconeixia la seva feina d’ensenyant a les Terres de l’Ebre i, segons la biografia, el seu paper en la vida cultural del territori. Nascuda a Gandesa el 1937, en plena guerra, va haver de deixar els estudis als catorze anys, perquè la família no podia pagar-li un internat per fer el batxillerat, i va continuar llegint pel seu compte els llibres que hi havia a casa: la biografia esmenta Homer, Tasso i Dante. El 1964 es va casar i es va establir a Barcelona, on van néixer els seus quatre fills. Allà va tornar a estudiar català, en cursos per a adults, i va entrar a la universitat amb la prova per als majors de vint-i-cinc anys. Llicenciada en filologia catalana, des dels anys vuitanta va fer classes en diversos instituts. També va escriure articles a la premsa, sobretot a l’Avui i a La Veu de l’Ebre. Va morir a Barcelona el 2025. Havia estat sòcia d’honor de l’AELC.