Josep Fontana

Qui era Josep Fontana

L’Enciclopèdia Catalana descriu l’aspiració de Josep Fontana com una explicació de la història que en lligués coherentment tots els vessants. La idea venia de la noció d’«història total» d’uns autors que ell mateix va introduir, en bona part d’inspiració marxista: Aleksandra Lublinskaja, George Rudé, Edward Thompson o l’escola dels Annales, entre d’altres. Havia estat deixeble de Ramón Carande, Ferran Soldevila, Pierre Vilar i Jaume Vicens i Vives.

De com es va formar el mercat peninsular i de les revolucions del 1820 i del 1868, a Espanya i a Catalunya, en va fer estudis que l’Enciclopèdia qualifica de monogràfics i molt acurats. Bona part de la seva recerca va girar al voltant del pas de l’Antic Règim al capitalisme i, sobretot, de com es relacionaven la hisenda pública i el creixement de l’economia. D’una bibliografia llarga, la mateixa font en destaca, entre d’altres, La revolució de 1820 a Catalunya (1961), la tesi doctoral, La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820 (1972), Hacienda y estado, 1823-1830 (1974), La crisis del Antiguo Régimen (1808-1833) (1979) i La fi de l’Antic Règim i de la industrialització (1988). Va dirigir la Història universal Planeta (1991-1994) i el volum V de la Història de la cultura catalana, Naturalisme, positivisme, catalanisme. 1860-1890 (1995).

Des dels anys noranta va donar prioritat a la reflexió sobre la història com a disciplina, amb llibres com Introducció a l’estudi de la història (1997), La història dels homes (2000) o L’ofici d’historiador (2010), i a les qüestions polítiques i socials del món contemporani. Por el bien del Imperio (2011) és per a l’Enciclopèdia una «vasta panoràmica de la guerra freda i les seves conseqüències en el món d’avui», i El siglo de la revolución (2017) porta el subtítol Una historia del mundo desde 1914. La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014) va guanyar el premi Crítica Serra d’Or d’humanitats. El 2008 havia publicat un llibre divulgatiu sobre la guerra del Francès, i La crisi com a triomf del capitalisme (2018) es va publicar pòstumament.

Nascut a Barcelona el 1931, fill d’un llibreter, va seguir els cursos dels Estudis Universitaris Catalans entre el 1951 i el 1954 i es va doctorar en història a la Universitat de Barcelona el 1970. Va ser ajudant de Vicens i Vives i de Jordi Nadal a Ciències Econòmiques, a Barcelona, fins al 1966, quan les autoritats franquistes el van apartar de l’ensenyament. Més tard va ser catedràtic d’història econòmica a València i, des del 1976, a l’Autònoma de Barcelona, i el 1990 va passar a la Pompeu Fabra, universitat que va ajudar a fundar i on el 1992 va ser el principal fundador de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives. Militant del PSUC, va participar en la fundació de Nous Horitzons, l’òrgan del partit, on signava Ferran Costa, i va impulsar revistes d’història com Recerques i L’Avenç. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 2006 i el Premi Nacional de Cultura el 2007, i va morir a Barcelona el 2018.