Narcís Comadira

Qui és Narcís Comadira

Segons l’AELC, Narcís Comadira ha reconegut el mestratge de tres poetes: Gabriel Ferrater, Josep Carner i J. V. Foix. A Ferrater hi va arribar a través de José María Valverde. El 1966, Comadira havia publicat poemes en un volum col·lectiu amb altres joves de Girona —entre ells, Dolors Oller i Salvador Oliva—, i aquell mateix any el grup va demanar a Valverde un seminari de poesia; el professor els va reunir periòdicament a casa seva, els va acostar a l’obra de Ferrater i fins i tot el van poder conèixer. Els seus començaments havien estat uns altres: d’adolescent imitava en castellà Juan Ramón Jiménez, i en passar al català, a setze o disset anys, els models van ser Maragall i Riba. El pòrtic descriu una lírica que, amb un rigor mètric i lingüístic creixent, va «cap a les formes clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia».

A Londres, on va ser lector a la universitat del 1971 al 1973, va escriure la majoria dels poemes que després formarien els seus tres llibres següents. La biografia de l’AELC veu un nou gir en Àlbum de família (1980) i Terra natal (1978), i després de la incertesa i la por que accentuava En quarantena (1990), troba a Usdefruit (1995) un to «més serè i amable». En quarantena va rebre el premi Ciutat de Barcelona, el Nacional de la Crítica i la Lletra d’Or; Enigma (1985), el Crítica Serra d’Or i el de la Generalitat, i Lent (2012), de nou el Crítica Serra d’Or. Llast és del 2007. Lírica lleugera (2000) aplega vint anys de poemes satírics i d’encàrrec, d’auques i de jocs lingüístics.

«La pintura encara té per a mi alguna cosa de ritual i la poesia ¿què és sinó senyals de fum?», deia en un text publicat el 1996 que reprodueix la biografia de l’AELC, on explicava també que de les arts practicava la poesia, la pintura i la cuina. Segons el pòrtic, ha exercit a més altres oficis vinculats a l’art, de la publicitat a l’arquitectura. Isidor Cònsul, en unes paraules que recull l’AELC, fa arrencar el seu teatre de poemes com «Visita del jerarca» i «4 de febrer de 1945». La biografia situa entre el 1989 i el 1991 una trilogia nascuda d’una crida conjunta de Catalunya Ràdio i el Centre Dramàtic de la Generalitat: la primera peça només es va emetre per ràdio, i de les dues que es van estrenar, La vida perdurable, que va guanyar el Crítica Serra d’Or i el de la Crítica Teatral de Barcelona, va ser la de més ressò. El 1997, per a l’any Josep Pla, li van encarregar El dia dels morts. Ha traduït principalment de l’anglès i de l’italià —Bassani, Pirandello, De Filippo—, i el 1998 la versió de Digue’m la veritat sobre l’amor, d’Auden, li va valer el premi Cavall Verd-Rafael Jaume de traducció poètica. Una part dels articles setmanals que ha publicat al «Quadern» d’El País es va reunir a Sense escut (1998).

Va néixer a Girona el 1942. Es va llicenciar en història de l’art, després d’haver estudiat humanitats i filosofia al seminari de Girona i a Montserrat i d’haver començat arquitectura i filologia romànica. En la història de l’art s’ha centrat en el noucentisme, i amb Joan Tarrús és autor d’un estudi sobre Rafael Masó, arquitecte de Girona. També ha rebut el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana.