Josep Maria Sans i Travé

Qui era Josep Maria Sans i Travé

«Jo no vaig viure personalment els fets que tantes vegades, ja des de petit, havia sentit explicar a la gent que freqüentava casa meva»: així parla, a la primera pàgina de Dos bàndols (2025), el narrador que Josep Maria Sans i Travé va fer de si mateix, historiador i arxiver com ell, segons Pagès. L’editorial, que la presenta com una novel·la «basada en fets reals», explica que parteix de dos manuscrits conservats a l’Arxiu Comarcal de Valls i que segueix l’Ernest, l’apotecari del poble, i la seva relació amb una soprano, la Isa, en plena repressió de postguerra, enmig d’uns fets «que van dividir en dues meitats un poble». Com a historiador, la Gran Enciclopèdia Catalana li atribueix Els papers de Salamanca. Història d’un botí de guerra (1996) i Història del Tallat (1986), entre altres llibres. Va dirigir l’edició dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya entre el 1994 i el 1996, el 1988 havia coordinat un volum d’estudis sobre la institució notarial en homenatge a Raimon Noguera, i va col·laborar en obres de conjunt com la Catalunya Romànica i el Lexikon des Mittelalters.

Es va llicenciar en història medieval, i entre el 1972 i el 1980 va fer classes a la Universitat de Barcelona i, gairebé els mateixos anys, del 1973 al 1980, va ser el director tècnic de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona; el 1984 va recuperar la publicació Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols. Des del 1980 va encapçalar el servei d’arxius de la Generalitat i, a partir del 1992, l’Arxiu Nacional de Catalunya, que va dirigir fins al 2015; només el va deixar el 2003 i el 2004, per ser director general del patrimoni cultural. A la Fundació Noguera, en va dirigir les publicacions des del 1982. La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el va fer acadèmic numerari el 2006, i la Reial Acadèmia de Doctors de la Universitat de Barcelona, el 2008. Va morir a Montblanc el 14 de juny de 2026.