Domènec Guansé

Qui era Domènec Guansé

L’Enciclopèdia Catalana i l’AELC coincideixen a considerar Retrats literaris l’obra cabdal de Domènec Guansé. El va publicar a Mèxic el 1947, quan feia anys que vivia exiliat a Xile, i hi dibuixava vint-i-vuit escriptors catalans que coneixia personalment del món dels diaris i de les editorials, jutjats, diuen les dues fonts, «des de la perspectiva de l’ambient d’Amèrica». L’AELC hi destaca els retrats de Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Armand Obiols i Xavier Benguerel, els mateixos escriptors als quals l’Enciclopèdia remarca que va dedicar estudis. El 1966 en va publicar una versió corregida, Abans d’ara. Una part important de la seva crítica es va reunir pòstumament a De Maragall a l’exili. Assaigs de crítica literària (1994), i els articles que havia escrit durant la guerra a La Publicitat, a La revolució cívica (2008). Va fer també biografies breus, com Josep Anselm Clavé, apòstol, agitador i artista (1966) o la de Margarida Xirgu (1963), i en va reeditar el 1964 una de Pompeu Fabra que havia publicat el 1934.

Com a narrador, a partir de mitjan anys vint va publicar llibres que exploren el món femení des de la psicologia, com La clínica de Psiquis (1926) o Com vaig assassinar Georgina (1930); l’AELC hi subratlla, a més, l’erotisme i la distància respecte dels cànons noucentistes. Les cadenes d’Eva (1932) i Una nit (1935) són novel·les, i segons l’Enciclopèdia hi ha amors que l’atzar desbarata. A l’exili, La pluja d’or (1950) i Laberint (1952) tornen a girar, segons totes dues fonts, al voltant de la dona. Les dues fonts recullen també que la seva prosa s’ha qualificat de «poètica i precisa, suggeridora i culta». També va publicar a Xile Ruta d’Amèrica (1944), que les dues fonts presenten com un dietari d’alta mar, i als anys trenta, dues obres de teatre que, segons l’AELC, van tenir poc ressò. Com a traductor, va posar en català obres de Maupassant i de Prévost, entre d’altres; segons l’AELC, la seva versió de Manon Lescaut, el 1928, va obrir la col·lecció «A Tot Vent» de Proa.

Guansé no va passar per la universitat i es va formar pel seu compte. Va començar escrivint al Diario de Tarragona, i l’AELC explica que va ser Antoni Rovira i Virgili qui el va empènyer a instal·lar-se a Barcelona, cosa que va fer definitivament el 1924. Des d’aleshores va viure de les lletres: feia la crítica de llibres a la Revista de Catalunya, a D’Ací i d’Allà i a Mirador, i era redactor de La Publicitat, on portava la crítica teatral, i de La Nau. Acabada la guerra, el 1939, va passar a França, on va ser un dels escriptors del castell de Roissy-en-Brie, i el desembre d’aquell mateix any, segons l’AELC, es va embarcar cap a Xile. Va viure a Santiago fins al 1963; hi va promoure activitats del Centre Català i el 1945 va dirigir la revista Germanor. Quan va tornar a Barcelona, diu l’AELC, va haver de començar de nou, amb feines editorials, pròlegs d’encàrrec i col·laboracions en revistes com Serra d’Or.