Gumersind Gomila

Qui era Gumersind Gomila

La poesia de Gumersind Gomila va trigar a arribar en llibre. S’hi havia iniciat als Jocs Florals de Perpinyà i de Tolosa de Llenguadoc, diu el pòrtic de l’AELC, i la biografia precisa que va ser als jocs florals bilingües de l’Acadèmia la Ginesta d’Or on es va donar a conèixer i va obtenir diversos guardons. El primer volum, La sorra calenta, no va sortir fins al 1943, fruit de la col·laboració amb la Societat d’Estudis Occitans, i el pòrtic en registra també una edició del 1967. Els altres tres són de la darrera etapa: Llucifer (1966), El vent fútil (1967) i Els ocells morts (1969). Llucifer i Els ocells morts, escrits als anys seixanta, els va publicar a Edicions Triangle, una editorial que havia creat ell mateix.

La biografia de l’AELC en fa un referent de la Catalunya del Nord per a la resta dels Països Catalans, sobretot pel que va fer entre el 1945 i el 1960, quan va fundar l’Institut d’Estudis Occitans, va escriure a Per Catalunya, Pont Blau o Serra d’Or, va fer ràdio i va treballar per a Edicions Proa, que eren a Perpinyà. Abans havia passat per la Mantinença Catalana del Felibritge i per la Colla del Rosselló, i, insatisfet que aquells grups es limitessin a la cultura, es va adherir al moviment Nostra Terra i en va escriure a la revista. Quan Nostra Terra es va dissoldre, en començar la Segona Guerra Mundial, va entrar a la Societat d’Estudis Occitans, on va dirigir la delegació catalana.

Havia arribat a Perpinyà de jove: després de la mort del pare, la família s’hi va traslladar, perquè hi tenia parents, i ell hi va treballar de delineant i va aprendre català i francès pel seu compte. A començament dels anys seixanta va deixar aquella feina per la ceràmica, als obradors de Sant Vicenç, al costat del propietari, Jean Lurçat, i com a artista es va guanyar el reconeixement dels seus contemporanis. En aquells anys, a les festes felibrenques de Périgueux, va rebre el títol de Mestre en gai saber, i va fer amistat amb Josep-Sebastià Pons i amb la germana d’aquest, la poeta Simona Gay. Va morir el 22 de març de 1970. Deixava inèdits una novel·la, Els divins extravagants, i dos estudis monogràfics sobre Verdaguer, i molts altres originals a punt per publicar que, segons la biografia, va destruir la seva germana Maria. El pòrtic atribueix la marginació de la seva obra a la perifèria geogràfica en què va viure i a les dificultats editorials de l’època.