Clementina Arderiu

Qui era Clementina Arderiu

La cançó és la forma que l’AELC associa amb més força a l’obra de Clementina Arderiu, i el pòrtic de l’associació en resumeix els temes en una enumeració: «l’amor, un cert sentiment religiós i la feminitat». El primer llibre, Cançons i elegies, va aparèixer el 1916, quan feia cinc anys que havia publicat un primer poema i tres que figurava a l’Antologia de poetes catalans d’avui de L’Avenç. Entre els llibres posteriors hi ha L’alta llibertat (1920) i Sempre i ara, que tenia el premi Joaquim Folguera des del 1938 però no es va publicar fins al 1946; llavors hi va afegir «Sentiment de guerra», una part dedicada al que havia viscut durant el conflicte. De les estades a Alemanya i a Anglaterra dels anys cinquanta en va sortir És a dir, premi Óssa Menor i, el 1960, Lletra d’Or. A L’esperança encara (1969), la biografia de l’AELC hi llegeix «un dels seus temes més volguts i sovintejats»: l’esperança com allò que dona ànims per viure.

Sobre les influències, totes dues pàgines de l’AELC l’allunyen de Carles Riba, amb qui es va casar el 1916. El pòrtic diu que la seva poesia «sembla més propera» a Josep Carner, i la biografia hi afegeix Tomàs Garcés i sosté que Riba no va pesar gaire en el fons de la seva obra. La mateixa biografia porta l’opinió del crític Joaquim Molas, que la veu fidel a dues coses, Carner i la cançó. Pel que fa a l’escola, el pòrtic recull que la crítica la situa en el postsimbolisme, «moviment que neix cap al 1915 per a renovar la pràctica noucentista».

Abans dels llibres hi havia hagut el piano, les llengües i l’argenteria, l’ofici familiar, en què va treballar durant l’adolescència. Amb el casament va entrar de ple en la vida literària catalana, i els viatges per Europa, que la biografia relaciona amb la projecció de l’obra de Riba, van ser freqüents. La parella va viure exiliada a França fins al 1943; de tornada a Barcelona, tots dos van ser un referent per a les generacions que venien darrere, tot i que entre el 1936 i el 1950 Arderiu va escriure molt menys. Quan Riba va morir, el 1959, ella va passar dos anys sense fer poesia. El 1973 va publicar l’Obra poètica, que va preparar ella mateixa, i va morir a Barcelona el 17 de febrer de 1976.