Simona Gay
Poeta i aquarel·lista del Rosselló (Illa, 1898-1969), germana i deixeble del poeta Josep Sebastià Pons. Per a l'AELC, és «la primera dona que escriu en català a la Catalunya del Nord». Va publicar tres llibres de poemes, Aigües vives (1932), Lluita amb l'àngel (1938) i La gerra al sol (1965), dedicat a la memòria del germà.
Llibres de Simona Gay
- Aigües vives
Aigües vives
- La gerra al sol
La gerra al sol
- Lluita amb l'àngel
Lluita amb l'àngel
Qui era Simona Gay
Simona Gay, nom literari de Simona Pons i Trainier, tenia en el germà gran una figura de referència: el poeta Josep Sebastià Pons, que la biografia de l’AELC anomena «germà i mestre literari». Els primers premis els va obtenir el 1927 als Jocs Florals de la Ginesta d’Or de Perpinyà, amb els poemes «Adéu a Illa» i «Nineta meva», i la biografia diu que s’hi va presentar amb el suport del germà. Després de la mort d’ell, el 1962, li va dedicar l’últim poemari, La gerra al sol (1965), on n’evoca la memòria, i en va deixar una biografia sense acabar.
Els dos primers llibres els va publicar a París, on vivia: s’havia casat amb un cosí, el magistrat Leon Gay, i els trasllats de feina del marit havien portat la parella per diverses ciutats franceses abans d’establir-s’hi. A Aigües vives (1932), bilingüe i amb un pròleg de Tomàs Garcés, poeta i amic seu, hi va posar en vers, segons la biografia, el seu propi món, i sobretot el paisatge rossellonès, amb Illa, el seu «poble enyorat», en primer pla. A Lluita amb l’àngel (1938), la mateixa font hi veu un canvi de to, amb la tendresa dels primers versos convertida en «la tristesa i l’aspror», i recorda que Carles Riba va considerar excepcional el poema que dona títol al llibre. La formació d’ella havia estat tota en francès, a l’escola del poble i al convent de les benedictines de Portbou.
Cap a l’època d’Aigües vives va començar a recollir pregàries, cançons i llegendes del folklore rossellonès, i el 1933 la Revista de Catalunya li va publicar «El gorg estelat», un poema narratiu llarg. També pintava: una de les seves aquarel·les es va exposar el 1947 al Primer Saló d’Art Català de París. Del 1956 al 1965 va escriure a La Tramontane, revista del Rosselló; el 1964 li van donar la Flor Natural dels Jocs Florals de Perpinyà, i al final de la vida va treure alguns contes, com «La font d’oli» (1967) i «El poder i el cant» (1968). Un dietari en francès va quedar inèdit. Va morir el 26 de març de 1969, i el 1992 se’n va publicar l’Obra poètica en un sol volum.
Si t'agrada Simona Gay, també et poden agradar
Tots els autorsAutors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1895 i el 1909.



