Miquel Forteza

Qui era Miquel Forteza

Miquel Forteza va obtenir a Madrid, el 1916, el títol d’enginyer de camins, després d’haver començat estudis de lletres, i va exercir l’ofici a Catalunya del 1917 al 1929 i a Mallorca del 1929 al 1958; segons lletrA, a Barcelona treballava a la xarxa catalana de ferrocarrils de la companyia M.Z.A. L’Enciclopèdia Catalana explica que la seva recerca es va centrar en els camins antics de l’illa i en les construccions tradicionals, a llibres com Las carreteras de Baleares (1958) o Muros y cabañas (1955), i també va publicar La Inquisición en Mallorca. Reconciliados y relajados (1946). El 1966 va treure Els descendents dels jueus conversos de Mallorca: quatre mots sobre la veritat, un assaig historicosociològic sobre l’origen del fet diferencial xueta que, segons l’Enciclopèdia, va ocasionar «una gran polèmica» i va tornar a obrir el debat sobre els xuetes. L’Obra Cultural Balear el va tenir de primer president (1962-1969), i des d’aquest càrrec va organitzar cursos de català. Amb Antoni Parietti havia fundat el 1946 l’Orquestra Simfònica de Mallorca. Les memòries, Del meu temps, es van publicar pòstumament el 1998, en dos volums. Va néixer a Palma el 1888 i hi va morir el 1969.

Com a poeta, Forteza pertany a l’Escola Mallorquina, però l’Enciclopèdia considera que hi va protagonitzar «una important renovació temàtica» lligada a la seva professió, tot i que sovint amb textos d’origen circumstancial. lletrA en precisa els elements: pels poemes hi passen ferrocarrils, pantans, fars i ponts, integrats en el paisatge de l’illa. El primer recull, L’estela (1919), es va corregir i ampliar a L’íntim recer (1936), segons lletrA, i el darrer va ser Ressons. Per a l’òpera va escriure tres llibrets: Santah (1955), El Castell d’Iràs i no Tornaràs (1955) i Nuredduna (1947), amb música d’Antoni Massana. L’Enciclopèdia el considera un traductor de poesia important i en destaca les versions d’Edgar A. Poe i d’Oscar Wilde, una part de les quals va aplegar a Rosa dels vents (1960). Segons lletrA, va traduir amb Gaziel El cementiri marí de Paul Valéry (1947) i amb Guillem Colom l’Evangelina de Longfellow (1958).