Maria Verger

Qui era Maria Verger

A Tendal d’estrelles (1930) i a L’estela d’or… (1934), l’Enciclopèdia Catalana hi troba ja la mort, la maternitat, la relació amorosa, el desengany amorós o la destrucció de la natura, uns temes que l’article considera nous en la poesia de Maria Verger i Ventanyol. Aquesta poesia, que la mateixa font qualifica de «desigual», havia nascut dins el model de l’Escola Mallorquina, on l’autora va buscar en Maria Antònia Salvà una mestra; Salvà li va prologar el primer llibre de versos, Clarors matinals (1924). Després, segons l’Enciclopèdia, va prendre una via «més intimista i delicada». La prosa la va provar el 1930 amb una narració sentimental, L’esflorament d’una il·lusió, que l’article considera un «intent poc reeixit». En castellà va publicar anys més tard Rutas maravillosas: poemas de mi viaje a América del Sur (1966) i Por la senda de las rosas: poema en XXVII cantos (1970). L’Enciclopèdia veu en tota la seva obra «un intent constant de fusionar la literatura i el món femení». Es va relacionar amb grups feministes de Catalunya, i el 1929 va fundar Gema. Revista femenina hispano-americana, que també va dirigir.

Entre el 1923 i el 1943 va ser bibliotecària a Terrassa, on el 1942 va publicar la Reseña histórica de los archivos y bibliotecas del Ayuntamiento de Tarrasa i on va fer de conservadora del Museu Soler i Palet. S’havia format a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona (1918-1921) i havia seguit cursos dels Estudis Universitaris Catalans. Va crear biblioteques a l’Escola d’Economia i a la presó del partit judicial, i el 1935 va guanyar un concurs d’arxius de la Diputació de Barcelona. A la premsa hi escrivia des del 1921, tant a Mallorca (Majòrica, Sóller, l’Almanac de les Lletres) com a Catalunya (El Día de Terrassa, El Día Gràfico, La Revista). Després de la guerra, ja retirada, va passar una temporada a l’Amèrica del Sud, on es va relacionar amb Palmira Guillén i Gabriela Mistral, i en tornar es va instal·lar a Madrid. Hi va morir el 1983.