Jaume Cela

Qui és Jaume Cela

Silenci al cor (1999), premi Abril, es va traduir al castellà, al basc, al gallec, a l’asturià i a l’aragonès. És un dels títols d’una obra que el pòrtic de l’AELC xifra en més de quaranta llibres, adreçada sobretot als infants i als joves. Jaume Cela va guanyar el Ciutat d’Olot amb Un cas com un piano (1991) i amb Abans de néixer, després de morir (2006), i el Vaixell de Vapor amb Hola Pep!, amb L’herència (2005) i amb Set raons per estimar els meus pares (2010); Quin parell! va obtenir el Josep M. Folch i Torres del 1997. El primer llibre, Els nassos del rei, el va publicar el 1988 Publicacions de l’Abadia de Montserrat: segons la biografia de l’AELC, era un conte que havia escrit als anys vuitanta per celebrar el Nadal en família, i els dibuixos eren de Werner Thöni. L’any següent va sortir Les sargantanes negres (1989), que va escriure amb el seu amic Juli Palou, llavors company de feina.

Palou torna a aparèixer a la part de la bibliografia que Cela va dedicar a l’escola. Junts van signar Amb veu de mestre: un epistolari sobre l’experiència docent (1993), premi Rosa Sensat de pedagogia del 1992, i Va de mestres (2004). En aquesta mateixa línia hi ha Amb lletra petita (1996) i Calaix de mestre (2001), el llibre on, segons l’Enciclopèdia Catalana, va reunir «les seves experiències i opinions com a mestre». Cela havia estudiat Magisteri a l’Autònoma de Barcelona, i la biografia de l’AELC el situa primer fent classes en escoles públiques i privades i després, durant un temps fora de l’aula, a l’equip de Rosa Sensat, on va ser dels qui van constituir la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica. Va escriure a la premsa, en diaris com l’Avui o El Periódico de Catalunya, i en revistes pedagògiques com Perspectiva Escolar o Cuadernos de Pedagogía, i va formar part del consell de lectura de Cavall Fort.

Va néixer a Barcelona el 14 d’agost de 1949. El 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi, que segons el pòrtic de l’AELC li reconeixia tota la trajectòria.