Miquel Bota i Totxo

Qui era Miquel Bota i Totxo

Miquel Bota i Totxo va ser corresponsal de l’Agència EFE a Madrid del 1955 al 1965, i quan va tornar a Pollença el van nomenar cronista oficial de la vila. Va escriure treballs sobre els costums, la història i les tradicions del poble, tant en català com en castellà, com 125 anys de música a Pollença (1990), Històries, tradicions i llegendes (1986) o Els cossiers de Pollença (1981). Va presidir el Club Pollença entre el 1969 i el 1974, i va ser un dels fundadors de la seva Secció de Música; des del 1962 va ser vicepresident del Festival de Pollença. El 2000 va cedir al poble els seus llibres i documents, uns 13.000 exemplars, i el 2007 la biblioteca municipal va obrir una sala amb el seu nom. Va morir a Pollença el 2005.

Els primers versos, de molt jove, els hi corregia Maria Antònia Salvà, segons l’AELC. El primer llibre, Vorera de mar, és del 1952, i l’associació parla d’una pausa en la publicació de poesia que coincideix amb els anys de Madrid. Després, A ritme d’hores madures va guanyar el premi Ciutat de Barcelona el 1965 i va sortir el 1966, i també es va publicar Cursa de braus. L’AELC veu la seva obra creativa marcada pels «vincles interartístics». Diversos poemaris van sortir amb imatges de pintors: Aligi Sassu va il·lustrar Torxes de pau (1979), i Dionís Bennàssar, L’Afuament (1982) i Dionís Bennàssar. El fons de la mar (1979); a 200 homes del món (1988), els dos-cents retrats són dibuixos del mateix Bota. El teatre anava amb música: Sense voler fer mal (1948), amb música de Guillem Bonafè; el poema escènic Vós regnau damunt l’altura (1949), amb música d’Antoni Torrandell, i la comèdia musical Somnis de pescador, amb música de Joan Santandreu i Jaume Albertí, estrenada al Club Pollença el 1958 i represa el 1974 i el 2022. L’Enciclopèdia Catalana i l’AELC hi veuen un teatre costumista, i l’associació diu que algunes de les obres que es representaven a Pollença no es van publicar. El pacifisme, per a l’AELC, és un tema constant de la seva obra, i el seu darrer poemari, Amb la pau dins l’ànima (1994), ja ho diu des del títol.