Mireia Lleó i Bertran

Qui és Mireia Lleó i Bertran

Entre els ulls i el dir, que Curbet Edicions va publicar el 2019, aplega tres poemaris de Mireia Lleó i Bertran: Contraforts, La primera paraula i Dona i paisatge, escrits a partir del 2003, segons la biografia de l’AELC. Quan el va ressenyar a la Revista de Girona (2020), Rosa Font hi va seguir el fil de la paraula que neix del silenci, hi va trobar també el paisatge, la maternitat, la mort i el pas del temps, i va proposar un vers del llibre com a resum de tota aquesta poesia: «els camins del dir, els espais del ser». Un any abans, el 2018, Témenos Edicions li havia publicat Camins lluents de rosada, que la mateixa biografia descriu com «una proposta de creació poètica a partir de l’obra de Joan Salvat-Papasseit». No era la primera vegada que escrivia a partir d’una altra veu. Mirall de versos: Rosa Leveroni en la memòria, 1910-1985 (Témenos, 2011) posa els seus poemes al costat dels de Leveroni: Ferran Aisa (El Punt Avui, 2012) en comparava els de la solitud i els de la mort, i Josep Maria Ripoll, a Serra d’Or, en va dir «un diàleg a tres veus» i en remarcava les il·lustracions de Lluís Lleó, fetes a partir d’alguns versos. Abans encara, Mireia Calafell, a Caràcters (2011), havia llegit Per un vers (Témenos, 2009) com un llibre de dol per una amiga que l’escriptura intenta retenir; dels poemes, gairebé tots mesurats, n’assenyalava les sis sextines finals, on sentia ressons de Marçal.

La primera etapa de Lleó està feta de llibres premiats. Brots d’enyor, que Columna li va editar el 1996, havia guanyat l’any abans L’Espurna del Clot, i entre el 1999 i el 2002 en van seguir altres: el Cadaqués a Rosa Leveroni va ser per a Amb terra al pensament (Parsifal, 1999), el Ciutat d’Olot Joan Teixidor per a Parc encès (Columna, 2000), el Decàlia per a Laberints secrets (Cossetània, 2001) i l’Alella a Maria Oleart per a Batecs a cor obert (La Comarcal, 2002). Pau Joan Hernàndez, a l’Avui (2000), en va llegir dos de seguida i hi va trobar un contrast: Amb terra al pensament era una manera de «provar de quina manera la poesia pròpia, ja prou formada, s’adapta a formes prefixades», com la sextina o la tanka, mentre que Parc encès optava pel vers lliure. Fora dels seus llibres, va publicar poemes en volums col·lectius com Les vacants (2005) i Màscares i reclams: vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló (2011), i el 2019 Sabina Editorial en va treure una traducció castellana de Rodolfo Häsler, Miradas de agua / Mirades d’aigua. La biografia de l’AELC, elaborada amb documentació de l’autora, explica també que va estudiar magisteri, que es va llicenciar en geografia a la Universitat de Barcelona i que va treballar de mestra; que va escriure crítica de poesia a Caràcters i a la Revista de Girona, i que el 2012 va assistir al XXI Seminari de Traducció Poètica de Farrera.