Poeta autodidacte i fill del port de Barcelona que va fer entrar l'avantguarda europea a la poesia catalana: cal·ligrames, màquines, gavines i amor dit sense embuts. Va escriure molt de pressa i durant molt pocs anys, i és dels poetes catalans que més s'han cantat.
És el seu llibre més llegit i el més fàcil d'encetar: poemes curts que es poden llegir d'un en un però que, seguits, expliquen una història d'amor sencera. A més és lectura obligatòria de les PAU dels cursos 2025-2026 i 2026-2027, o sigui que és el que trobaràs amb més edicions i més materials al costat.
El pare de Joan Salvat-Papasseit era fogoner de vaixell i va morir al mar quan el noi tenia set anys. Aquella mort el va portar a l’Asil Naval, i hi va passar uns quants anys vivint embarcat en vaixells amarrats al port de Barcelona. D’escola en va tenir poca: va fer d’aprenent en una adrogueria i en un taller d’imatgeria religiosa, va anar a classes d’escultura a la Llotja i, cap al 1911, ja rondava les parades de llibres de vell i les tertúlies. La resta se la va fer ell.
Va començar escrivint articles de combat. Llegia Gorki i Nietzsche, signava «Gorkiano» en publicacions anarquistes i, a partir del 1914, ja amb les Joventuts Socialistes, publicava a Los Miserables i a La Justícia Social; un article del 1916 li va costar dos mesos i un dia de presó, i el 1918 va aplegar aquells textos a Humo de fábrica. El tomb cap a l’art va venir de conèixer els pintors Joaquim Torres-García i Rafael Barradas, que li van fer arribar el futurisme. El 1917 fundava Un enemic del Poble, revista pròpia i alhora banc de proves.
Mentrestant treballava: de vigilant nocturn al port i, des del 1917, al capdavant de la secció de llibres de les Galeries Laietanes, una feina que el va posar en contacte directe amb els artistes del moment. En cinc anys va publicar cinc reculls de poemes: Poemes en ondes hertzianes (1919), L’irradiador del port i les gavines (1921), Les conspiracions (1922), La gesta dels estels (1922) i El poema de la rosa als llavis (1923). Óssa menor va sortir el 1925, quan ell ja no hi era.
La seva poesia agafa les troballes de l’avantguarda —el cal·ligrama que ve d’Apollinaire, la velocitat i les màquines del futurisme de Marinetti— i les fa servir per parlar del que tenia a tocar: el barri, els oficis, la mar, el desig. Aquesta barreja de tipografia trencada i matèria quotidiana és el que el fa reconeixible a la primera i el que el manté fresc. Qui hi entri i en vulgui més pot seguir el mateix fil de cos i de vida de cada dia cap a Vicent Andrés Estellés, o cap a la manera adulta i despullada de dir l’amor de Gabriel Ferrater.
La tuberculosi li va sortir l’estiu del 1918, quan es recuperava d’una grip, i es va passar els últims anys entrant i sortint de sanatoris d’Andorra i de la Catalunya del Nord. S’havia casat el 1918 i va tenir dues filles; la Núria va morir el febrer del 1924 i ell, a l’agost, a casa seva, als trenta anys. Al Moll de la Fusta de Barcelona hi ha un monument amb els versos del seu «Nocturn per a acordió». El 2024, centenari de la mort, la Generalitat li va dedicar un any commemoratiu per tornar-lo a posar a les aules i als escenaris: els seus poemes fa dècades que es canten, i aquest és el camí per on molta gent hi arriba abans que pel llibre.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1880 i el 1894.