Cèlia Sànchez-Mústich

Qui és Cèlia Sànchez-Mústich

Cèlia Sànchez-Mústich va arribar a la narrativa després de la poesia, però no ho viu com un canvi de bàndol: ella en diu «bicefàlia». Com a poeta va debutar el 1989 amb La cendra i el miracle, i l’han seguit, entre d’altres, El lleu respir (1991), premi Rosa Leveroni; Taques (1997), premi Miquel de Palol; A la taula del mig (2009), premi Crítica Serra d’Or; On no sabem (2010), premi Vicent Andrés Estellés, i La gota negra (2018). En prosa ha escrit dues novel·les, Les cambres del desig (1999) i Tercer acte d’amor (2002), i reculls de contes com Diagnòstic: lluna nova (1993), premi Don-na, El tacte de l’ametlla (2000), premi Mercè Rodoreda, o No. I sí (2009), premi 7lletres. També és autora d’una biografia de Peret, Peret, l’ànima d’un poble (2005).

Escriu en català, però a casa, on es parlava castellà, havia escrit en castellà els primers poemes; a l’escola, en canvi, parlava català. A la biografia que ella mateixa signa a l’AELC explica per què va triar el català com a llengua literària, i també que aquells contrastos de la infantesa han influït en la seva narrativa, en què reconeix «una certa tossuderia a fer dialogar i conciliar personatges extrems o antagònics». Hi explica que escriu poesia des dels sis anys, quan la seva mare la portava a unes tertúlies poètiques, i que es considera autodidacta: la filologia no la va voler estudiar. Va néixer a Barcelona el 1954.

La seva professió ha estat l’ensenyament de la música, que va estudiar a Arts del Ritme, una escola on música, dansa i poesia es donaven la mà. Gràcies a aquesta formació ha fet música amb altres poetes i, durant molt de temps, ha pogut posar piano o guitarra de contrapunt a alguns dels seus propis textos. Viu a Sitges des del 2000, i allà, el 2007, va engegar la Festa de la Poesia a Sitges, que dirigeix des d’aleshores amb el poeta Joan Duran i Ferrer. També ha presentat durant uns anys tertúlies poètiques a Lailo, un local del Raval barceloní.