Rosa Leveroni

Qui era Rosa Leveroni

Carles Riba va ser per a Rosa Leveroni el professor de l’Escola de Bibliotecàries, el prologuista del primer llibre i, a la postguerra, el centre d’un grup d’intel·lectuals del qual ella, segons la biografia de l’AELC, va ser «l’ànima». Les dues fonts la situen en la resistència cultural dels anys quaranta, i cadascuna en subratlla una part. L’AELC hi posa la difusió d’amagat de les Elegies de Bierville i la feina d’enllaç entre els intel·lectuals que eren a l’exili i els que eren a dins; l’Enciclopèdia Catalana, la col·laboració en l’edició clandestina d’aquell llibre de Riba i la revista Ariel (1946), de la qual la fa cofundadora i redactora. Totes dues la fan escriure a Poesia, la revista fundada el 1940, i l’AELC la compta entre les primeres col·laboradores tant d’aquesta com d’Ariel. El 1939 havia perdut la plaça de bibliotecària a la Universitat Autònoma, amb la depuració dels funcionaris de la Generalitat.

L’obra poètica cap en dos llibres. Epigrames i cançons, finalista del premi Joaquim Folguera el 1937, va sortir el 1938 amb pròleg de Riba. Presència i record (1952), amb pròleg de Salvador Espriu, va ser el segon i l’últim, i es va publicar en un volum que reeditava també el primer. Per a l’AELC, la tristesa, la melangia i la desolació amorosa que ja hi ha al primer llibre tornen al llarg de tota l’obra, com a sentiments continguts gràcies a «la disciplina del vers»; l’Enciclopèdia hi veu el punt de partida de Riba, en destaca «la transparència i un to de confidència a mitja veu» i recorda que Espriu en va dir «divina simplicitat». Als Jocs Florals de la Llengua Catalana li van premiar poemes a Londres (1947), a París (1948) i a Cambridge (1956). També va fer crítica literària, sobretot a Serra d’Or i sobre Ausiàs March, i contes, que es van aplegar a Contes el 1985.

El 1981 el volum Poesia va reunir tota la seva obra poètica, amb un pròleg de Maria Aurèlia Capmany, i l’any següent va rebre la Creu de Sant Jordi. Segons l’AELC, als anys seixanta i setanta la seva figura havia quedat «cada vegada més apartada» de l’escena literària, i el seu silenci poètic també hi havia tingut a veure. La mateixa biografia explica que la mort del pare la va obligar a fer-se càrrec del negoci familiar, just allò a què ell l’havia volgut dedicar quan ella va entrar a l’Escola de Bibliotecàries. Havia nascut a Barcelona l’1 d’abril de 1910, en una família de la mitjana burgesia, i els primers versos, publicats a Patufet, són de quan tenia quinze anys; el 1933 una beca la va portar a Madrid, on va preparar una tesina de literatura infantil. Va morir a Cadaqués el 4 d’agost de 1985. Pòstumament s’han publicat Confessions i quaderns íntims (1997) i les cartes que es va escriure amb Josep Palau i Fabre (1998) i amb Ferran Soldevila (2010).