Albert Manent

Qui era Albert Manent

Una setantena de personatges i col·lectius, segons l’AELC, passen pels volums de retrats que Albert Manent va publicar a partir del 1986. L’Enciclopèdia Catalana en remarca els retrats de personalitats «que conegué o tractà», que donen a aquests textos un to de memòria, i diu que potser són «la part de la seva creació més coneguda i valorada». La sèrie va començar amb El molí de l’ombra (1986), i en formen part Solc de les hores (1988), premi Josep Pla, Semblances contra l’oblit (1990) i En un replà del meu temps (1999). Per a l’AELC, aquests retrats completaven les biografies, un gènere en què havia entrat als anys seixanta i on dominen les figures del Noucentisme. Va publicar Carles Riba el 1963, i amb Josep Carner i el Noucentisme (1969) va guanyar el 1970 el premi Crítica Serra d’Or i el premi Alfons Bonay i Carbó de l’Institut d’Estudis Catalans. Al seu pare li va dedicar Marià Manent, biografia íntima i literària (1995), premi Ramon Llull, i també va escriure llibres sobre Jaume Bofill i Mates, J. V. Foix i Tomàs Garcés. Com a editor, va preparar la Poesia de Guerau de Liost (1965) i, amb Jaume Medina, els sis volums de l’epistolari de Carner (1994-2009).

Del 1980 al 1988, Manent va ser director general d’Activitats Artístiques i Literàries de la Generalitat, i més endavant, fins al 2004, va dirigir el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Des de mitjan anys cinquanta s’havia guanyat la vida en el món de l’edició, i a partir del 1971 va escriure moltíssimes entrades de la Gran enciclopèdia catalana. Va ser cofundador de la segona etapa de Serra d’Or (1959) i d’Edicions Catalanes de París (1967), i va col·laborar a La Vanguardia des del 1968 i a l’Avui des del 1976. Els inicis, però, havien estat literaris: mentre estudiava dret va publicar dos llibres de poemes, Hoste del vent (1949) i La nostra nit (1951), aquest amb un pròleg de J. V. Foix, segons l’AELC, i el 1949, amb Josep Maria Ainaud, va preparar la primera Antologia poètica universitària. L’AELC també explica que el 1950 va entrar a l’equip de Curial, una revista literària de la Facultat de Lletres, i que a partir d’aquell any va començar a publicar crítica en revistes de l’exili.

Com a historiador de la literatura, l’Enciclopèdia valora que s’ocupés de períodes poc estudiats, com en La literatura catalana a l’exili, premi Alfons Bonay i Carbó, i de gèneres que fins aleshores s’havien atès poc, com les memòries, el periodisme o l’assaig dels anys anteriors a la Guerra Civil. Amb Joan Crexell va fer dues bibliografies de la producció en català dels primers anys de la postguerra (1988 i 1989), i va codirigir, amb Joan Galtés i Ramon Cors, els tres volums del Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (2001). També va presidir la Societat d’Onomàstica i va publicar estudis de toponímia, com Toponímia de l’Aleixar i el seu terme (1962), i llibres sobre el llop o sobre els noms populars dels núvols, les boires i els vents de diverses comarques, alguns amb Joan Cervera. Va ser mestre en gai saber el 1959 i va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2011.