Lluís Busquets i Grabulosa

Qui és Lluís Busquets i Grabulosa

Els primers lectors de Lluís Busquets i Grabulosa van ser infants i joves, segons la Gran Enciclopèdia Catalana. La llista que en dona va d’El cavallet (1968) a Plantar cara (1996), passant per El follet foll (1982), El rei de la banyera: crònica de Pere el gran (1985) o El viatge fantàstic de Griselda (1989), i amb aquesta narrativa va guanyar el premi Ciutat d’Olot, que l’Enciclopèdia li dona el 1967, el 1972 i cada any del 1974 al 1976. Per a adults, la mateixa font li registra novel·les des dels anys vuitanta, amb El llimerol: papers d’un ionqui (1984) i Carn robada al paradís (1988), fins a El testament de Moisès (2007), Albada a Lisboa (2011), Crim inconclús (2023) i Quan la música s’esquerda, a més del recull de contes (Qu)eixalades (1982). Més tard, Parnass Edicions li va publicar Sense alçar la ploma (2025), i Stonberg, Placebo (2026). Va escriure també els poemaris Passarelles (1980), Tríptic de les arrels (1983) i Els ulls de la font (2004), i dos dietaris, Mirall ustori (2020) i Embastes i piripius (2022).

En l’assaig, una part de la seva obra mira la literatura catalana. Va reunir biografies i entrevistes d’escriptors a Plomes catalanes contemporànies (1980) i Plomes catalanes d’avui (1981), va estudiar Xavier Benguerel a Xavier Benguerel: la màscara i el mirall (1995) i va tenir cura de l’edició de l’Epistolari entre Joan Oliver i Xavier Benguerel (1999). Una altra part tracta de religió. De dos llibres, Última notícia de Jesús el Natzarè (2006) i Els evangelis secrets de Maria i de la Magdalena (2009), l’Enciclopèdia diu que proposen, a partir de les fonts, «una interpretació de la figura de Jesús i dels evangelis alternatius a l’oficial de l’Església Catòlica»; el 2022 va dedicar els tres volums d’Enigmes de la Bíblia i Cultura Contemporània a «una interpretació personal dels 73 llibres de la Bíblia». Busquets va ser professor de secundària i, al mateix temps, col·laborador de diaris i revistes, com el Diari de Barcelona, Serra d’Or o la Revista de Catalunya, i de la ràdio, a Catalunya Ràdio i a Ràdio Olot. Es va doctorar en filologia catalana; a Roma va estudiar teologia i filosofia, i l’Enciclopèdia li compta també llicenciatures en filologia hispànica i en ciències de la informació i un diploma de cinema.